Potser no estaria de més que algú, des de posicions ideològiques antagonistes, destaqués aquests dies que els independentistes que renuncien a la via unilateral i es comprometen a perseguir els seus objectius estan simplement rectificant. Ni renuncien, ni es retracten ni reneguen ni traeixen. Òbviament assumeixen les seves responsabilitats i hauran de continuar fent-ho davant els tribunals pels delictes de què se’ls acusa i davant els seus electors per les promeses que van fer. Recordem que el penediment, en determinats supòsits penals, no és en cap cas ni un eximent ni un atenuant. I que el règim penal espanyol ni tan sols contempla els beneficis penals per als penedits. La rectificació dels dirigents catalans sembla que tingui com a únic objectiu eludir la presó provisional, que, de manera seriosa, només es pot sustentar pel risc de reiteració del delicte a l’haver sigut reelegits alguns d’ells com a diputats. És clar el propòsit i inútil, de moment, l’esforç. Fonamentalment per l’efecte mirall del president Puigdemont. 

Venjança o justícia

El més curiós d’aquest episodi és el concepte que banalment va inoculant-se d’«escarment». Diria que és un concepte jurídic inconstitucional i fins i tot més propi de l’Antic Testament que del Nou. Sembla  més aviat cosa de venjança que de justícia. I una part de l’opinió pública sembla assumir-lo amb la mateixa frivolitat amb la qual els independentistes van assumir el de «desconnexió», amb les conseqüències de sobres conegudes. Com apel·la el president Mas, en públic, i molts altres independentistes en privat, és el moment de reprendre el principi de realitat, trencat el 27-S quan una victòria electoral va ser malinterpretada com un mandat plebiscitari. Amb això va començar tot. Però aquest realisme igualment hauria d’anar acompanyat del simètric: un Estat democràtic no es construeix en un acte del Tribunal Suprem ni en una sentència del Constitucional. Són condicions necessàries –cosa que van obviar els independentistes a la tardor– però no suficients. No fa falta renegar-ne, d’això, n’hi ha prou amb la saviesa de rectificar.