IDEES

Cinc hores amb Super Mario

zentauroepp39959650 super mario bros180110140543

Dels 6 als 9 anys volia ser escriptorAls 9, i fins als 12, vaig alimentar la vocació de lampista. Aquesta no va arribar inspirada pel rumor d’arguments de pel·lícules porno ràncies, en què una avaria a l’aigüera sempre derivava màgicament en una comprovació de les molles del llit, sinó per un personatge de ficció que havia convertit en ídol. Hi havia antecedents: el meu pare, quan veia el capatàs de l’única fàbrica del seu poble, sempre impol·lut, fent olor de Brummel i anís mentre repartia benediccions o nòmines, insistia als meus avis que ell volia ser «mecànic, però el que no s’embruta».

Jo admirava que un lampista com Mario pogués viure en un lloc anomenat Regne Xampinyó, accedir a paisatges delirants colant-se per la canonada de transmissió d’una banyera, estomacar dolents amb closca de punxes. Que mengés bolets que el feien augmentar de mida i que quan muntava en dinosaures vegans sonessin congues de Ray Barretto.

Es busquen herois de classe obrera en estrelles del rock i en escriptors de postguerra, quan el millor exemple es passejava per un videojoc. Més a prop de Tom Ripley que del típic bonàs de Charles DickensMario és valuós per ser un tipus de classe treballadora amb dret a protagonitzar la seva pròpia aventura. En un món de ficcions on els homes pobres solen representar aquest rol, el de pobres homes (el de les dones, la noia; el dels negres, la quota), Super Mario demostra que l’única estratègia vàlida no és visibilitzar amb penós costumisme existències humils, sinó proposar-los un horitzó de vivències inimaginables.

Em dic això, en pijama i pleníssim de raó, com a coartada per poder jugar cinc hores durant el 6 de gener. Els Reis d’Orient m’han regalat, un quart de segle després de la primera, la nova reedició de la Supernintendo. Deia Simon Reynolds en el seu assaig Retromanía que «el que és retro és un fetitxe autoconscient per l’estilització d’un període». Però tornar a Super Mario World s’ha assemblat menys a un exercici nostàlgic que a la relectura d’Els tres mosqueters. O al retorn a una casa de la qual coneixes cada secret i olor. Un món de colors plans i vides plenes.