L’onada de protestes que sacseja l’Iran és la més important des del Moviment Verd del 2009, però la seva naturalesa és molt diferent. Les mobilitzacions de llavors, que van començar com a reacció a la reelecció fraudulenta del conservador populista Mahmud Ahmadinejad, estaven liderades per intel·lectuals reformistes i reflectien les reivindicacions polítiques de les classes mitjanes; les actuals estan mancades de lideratge i van començar expressant els greuges econòmics dels més desafavorits. El 2009, centenars de milers de persones van marxar pels carrers de Teheran i altres grans ciutats, en general de forma pacífica; les accions dels últims dies, sovint violentes, s’han estès a dotzenes de poblacions de tot el país, però la participació ha sigut molt menor.
Les protestes van començar el 28 de desembre a Mashhad, un bastió conservador al nord-est de l’Iran, aparentment incitades per predicadors locals, però no van trigar a propagar-se a altres localitats i franges demogràfiques. Així, l’endemà, els disturbis més importants van tenir lloc a la ciutat kurda de Kermanshah, on un terratrèmol va deixar centenars de morts i milers de ferits al novembre i molts consideren inadequada la resposta de les autoritats a la catàstrofe. No obstant, els reformistes, que recolzen el president Hassan Rohaní i recelen del radicalisme dels manifestants, han preferit mantenir-se al marge.
El problema de l'atur i la inflació
Les mobilitzacions per motius econòmics són relativament freqüents a l’Iran. Anys de sancions han afectat greument l’economia, amb una inflació que ronda el 10% i una taxa d’atur oficial de gairebé el 12% (entre els joves, més del doble). Rohaní havia assegurat que l’acord sobre el programa nuclear que va firmar amb les potències mundials el 2015, al qual s’oposaven els sectors més durs del règim, conduiria a una bonança.
La recuperació ha sigut més modesta del que s’esperava –en part per la bel·licosa actitud de Donald Trump, que intranquil·litza els inversors–, i això ha generat sentiments de frustració. Els més pobres, a més, s’han vist especialment perjudicats per les retallades amb què el Govern ha intentat equilibrar les finances públiques.
Els eslògans dels manifestants expressen la seva còlera contra aquells als quals consideren responsables de les seves dificultats econòmiques, però també del seu descontentament amb el sistema polític. A l’inicial Mort a Rohaní aviat s’hi va afegir Mort al dictador, en referència al líder suprem, Ali Khamenei, i Reza Shah, descansa en pau, en honor al fundador de la dinastia deposada per la revolució islàmica del 1979. S’han corejat, així mateix, consignes per denunciar el poder dels clergues, que condemnen la corrupció i critiquen la costosa política exterior a Síria, Palestina, Líban i el Iemen.
Acusacions a enemics exteriors
Rohaní s’ha mostrat conciliador i ha afirmat que els iranians tenen dret a manifestar-se pacíficament, però no a cometre actes de vandalisme. Els conservadors s’han mostrat més severs. Khamenei ha acusat enemics externs de fomentar els disturbis, i el secretari de Consell Suprem de Seguretat Nacional, Ali Xamjani, ha identificat aquests enemics com els EUA, la Gran Bretanya i l’Aràbia Saudita. Per la seva part, el president del Tribunal Revolucionari de Teheran, Mussa Ghazanfar-Abadi, ha advertit que alguns dels més de mig miler d’arrestats podrien enfrontar-se a càrrecs de moharebah, o guerra contra Déu, que comporta la pena de mort. No obstant, fins al moment l’actuació de les forces de seguretat ha sigut relativament mesurada.
Davant d’aquesta situació, els líders mundials han preferit reaccionar amb cautela… llevat de Trump, que a través de Twitter ha expressat el seu suport al «gran poble iranià […] afamat de fam i llibertat». No obstant, Trump no és popular a l’Iran, ja que ha inclòs el país en la seva polèmica llista de països els ciutadans dels quals tenen prohibida l’entrada als EUA, i els seus tuits serveixen els interessos dels sectors més durs de Teheran, ja que semblen substanciar la tesi de la conspiració estrangera.
En realitat, és poc probable que les protestes desemboquin en un moviment coherent que suposi una seriosa amenaça contra el règim. Fins i tot podrien acabar unificant i reforçant els seus elements més conservadors contra Rohani i els seus aliats reformistes, que sens dubte representen la millor aposta de futur per a l’Iran i la resta del món.