En el llarg poema New year letter, del 1940, W.H. Auden escrivia: «La nostra edat hauran fet crítica / les commocions de la política». Quasi 80 anys després, i salvant les notables distàncies, podríem dir el mateix. Vivim «sotmesos al pes sense clemència de l’hivern, l’estat i la consciència» i estem a punt d’assistir una altra vegada a unes jornades transcendentals. Sabrem, aquests dies que venen, fins a quin punt es confirma el triomf independentista en les eleccions i de quina manera es concreta al Parlament. Sabrem si el monstre en què s’ha anat convertint el 155 té forma d’hidra o si té la consistència d’una medusa. En el primer cas, es multiplica; en el segon, pica però és evanescent.

Puigdemont, Irla, Tarradellas

Sabrem si la insistència de Puigdemont a continuar en el camí d’Irla i de Tarradellas és superior a la realpolitik imposada. Aquest afany respon a la voluntat de permanència de la institució, un símbol que s’enlaira per damunt de les (adverses) circumstàncies històriques, però també pot ser un destorb a l’hora d’executar les polítiques concretes i, molt probablement, menys radicals. 

Sabrem si l’Estat serà capaç d’admetre (o si està disposat a digerir) una lògica de repressió continuada amb un candidat a president (o més d’un) a la presó. Sabrem, en els dies de commoció que vénen, si les urnes tenen més validesa que no pas les inquisicions i les reixes. És la condició justa i necessària per començar una nova etapa.