Diana Quer va ser la tercera víctima del seu presumpte depredador (la llei m’obliga a dir presumpte). La tercera que se sàpiga, perquè  segurament n’hi va haver més de les quatre comptabilitzades. Hi va haver dues primeres agressions sexuals que van ser denunciades i en les quals es va assenyalar l’home avui detingut. Però, ¡oh, sorpresa!, ningú va creure la víctima. I així ( sempre, ehem, presumptament) aquest home es va anar apoderant i ascendint en la seva escalada de violència, perquè la societat li havia ensenyat que les víctimes no importen, i que les dones estem per a això. Per satisfer la pulsió sexual dels homes

Per quarta vegada hem tingut unes campanades de Cap d’Any en què una dona seminua surt a un balcó la nit més freda de l’any acompanyada d’un senyor ben tapadet. I aquest és el missatge que transmetem: ella va gairebé despullada, però ell no, perquè les dones estem per satisfer la pulsió sexual de l’home.

I seguiran dient dels depredadors que eren bons nois, bons fills, I les seves nòvies seguiran recolzant-los. O, com en el cas de Diana, col·laborant amb ells. Perquè els depredadors solen mostrar el que s’anomena «façana compensatòria». Són bons quan i com els interessa.

Des del moment en què ens creiem les víctimes i veiem normal perpetuar estereotips en què les dones han de ser belles i vistoses per poder ser mediàtiques mentre que un home com Chicote no necessita ser atractiu per ser-ho, mentre les dones són valorades per la seva bellesa i no per les seves accions i seguim dubtant de la víctima per sistema, hi seguiran havent depredadors com els de La manada o com el presumpte assassí de Diana. O com els furbolistas d’Aranda.

Si el presumpte assassí de Diana no hagués comès un error, ¿quantes altres víctimes hi hauria hagut? ¿Quantes dones violades no poden explicar-ho perquè ningú les creu, perquè el seu agressor és bon noi, bon pare, bon fill o bon futbolista? No és un problema d’un depredador aïllat. És un problema social. I es diu patriarcat.