"Perquè torni el president, s'ha de votar el president". Simple, directe i, sobretot, molt efectiu, a jutjar pel resultat del 21-D. Així era l'eslògan del segon espot electoral de Junts per CatalunyaJunts per Catalunya, amb Carles Puigdemont avançant cap a la càmera enmig del frondós bosc de Soignes.
El president deposat va aconseguir amb aquesta senzilla promesa els seus dos grans objectius: que l'independentisme revalidés la majoria absoluta i que el seu exili voluntari a Bèlgica commogués més l'electorat que el forçós empresonament d'Oriol Junqueras, per així fer el sorpasso a ERC a les urnes i, legítimament, aspirar a recobrar la presidència. Però el desenllaç d'aquest conflicte conjugal encara està per escriure.
L'advocat de Puigdemont, Jaume Alonso-Cuevillas, ho va exposar dies enrere amb singular cruesa: "L'única opció que té [de ser investit] és tornar, però serà detingut i podria acabar en presó incondicional." El candidat es pot esgargamellar exigint que, per respecte a les urnes, Mariano Rajoy li procuri la impunitat que els seus companys de llista i de Govern no van tenir, però al final haurà de decidir si compleix la seva paraula, a risc d'acabar entre reixes, o si reconeix que aquell compromís va ser només un artifici electoralista.
REALISME MÀGIC I REALITAT
A la cuina sobiranista ja hi ha qui intueix una recepta imaginativa: una reforma exprés de l'article 146 del reglament del Parlament per possibilitar la investidura en absència de l'investit. Ocurrència de difícil encaix legal, que ens retornaria a les ominoses sessions parlamentàries del setembre i que, a més, tampoc és segur que obtingués el suport majoritari de la Cambra.
En absència de Puigdemont, Esquerra reclamarà que corri la llista: si es tractava de restituir el Govern cessat, el torn seria per a l'exvicepresident Junqueras, que el 4 de gener espera quedar en llibertat sota fiança. Amb un inconvenient: si acaba processat per rebel·lió, serà "automàticament suspès" del càrrec, segons l'article 384 bis de la llei d'enjudiciament criminal.
I és que el realisme màgic encara serveix per guanyar eleccions, però no per alterar la realitat.