Tinc alguns amics que el dia d’avui el passaran sols. No és perquè militin contra el Nadal i facin de la seva soledat un gest reivindicatiu, ni de bon tros. Són amics a qui senzillament la vida els ha portat a no tenir família pròxima. Ho porten amb tranquil·litat i resignació i m’imagino que observen els nostres desmesurats banquets des de fora. Surten a fer una passejadeta al matí i es creuen amb nosaltres, que anem molt endiumenjats a casa d’algun parent a menjar gall dindi, llagostins i celebrar el Nadal.

Són els amics que no discutiran per l’independentisme entre brindis i brindis, que no necessiten argumentar davant ningú el 155, que tampoc tindran gresca amb un cunyat pel feminisme i l’onada d’abusos sexuals i els límits entre home i dona. Tampoc tindran ressaca ni la casa de cap per avall quan tots ens en anem i quedi allò com un erm sembrat de papers de regal arrugats en què moltes vegades es cola alguna cosa útil que acaba confosa a les escombraries.

La gana passa alimentant-se, però hi ha molts tipus de gana i molts tipus d’aliments, diu el meu amic Ángel Gabilondo. L’aliment no sempre està a l’abast de tots i llavors el substituïm per succedanis. Els meus amics que passen el Nadal sols no s’engreixaran ni un gram de més. Tenen a ratlla la gana, perquè, entre altres coses, tenen pocs diners i feines que sempre estan a la corda fluixa. Potser l’aïllament social està vinculat d’alguna forma a la seva dificultat per aconseguir una feina estable. Potser no tenir una xarxa social nodrida i activa et posa en més risc de desocupació. Potser hauríem d’estar agraïts de tenir cunyats i cunyades per discutir, nebots esvalotadors que acaben abocant una copa a la taula i tacant les estovalles bones de l’àvia i germans triganers que invariablement arriben quan ja estem tots asseguts a la taula. Ells fan passar una altra gana a la qual el torró i els massapans no arriben. La gana d’afecte i companyia. Aquest article és per a tots els que dinaran sols avui.