La voràgine política que vivim actualment va arribar a la seva data esperada després d’una breu però intensa campanya. Habitualment, amb els resultats ja escrutats, periodistes, politòlegs i analistes, iniciem càbales, calculadora en mà. També en això el 21-D és diferent. Durant la campanya, els partits van fer saber de forma clara quins pactes estan disposats a plantejar-se i quins rebutgen de ple. Queda poc marge per a la creativitat parlamentària. Així, podem centrar l’anàlisi en el que aquests resultats suposen a efectes del conflicte polític que estem vivint.
El clima conflictiu sempre té tendència a polaritzar. Com més tensió, més radicals es tornen les nostres actituds i percepcions del que passa al nostre voltant. És difícil escapar-se d’aquesta tensió per mé que un estigui en entorns poc interessats en la política o allunyats mediàticament. Així, aquestes actituds es van reforçant amb les interaccions en el nostre entorn i es converteixen en comportaments (el vot en si) més polaritzats.
Davant aquesta situació, els resultats són coherents i lògics i no per això menys desoladors pel que fa al conflicte. El transvasament de vots interbloc (de PP a C’s i de CUP-ERC a JxCat, principalment) respon no només a l’anomenat vot útil sinó també a la millor instrumentalització de la confrontació. ERC s’ha centrat a explicar les seves intencions per al post 21-D, mentre que Puigdemont feia crides a l’electorat a votar-lo a ell com «la llista que Rajoy no vol que guanyi» i l’única possibilitat perquè tornin de Brussel·les, centralitzant així el conflicte entre ell i Rajoy. La gran damnificada ha sigut la CUP, que ha tornat a resultats més d’acord amb la seva radicalitat política. La CUP, sabent que en l’anterior legislatura tenien una hiperrepresentació, sembla poc preocupada pels seus baixos resultats i ofereix una generosa satisfacció amb els del bloc sobiranista.
No obstant, l’anàlisi més innovadora l’ofereix l’anomenat bloc constitucionalista. Tot apuntava que C’s pujaria. Arrimadas domina el seu rol com a cap de l’oposició i va saber canalitzar molt bé la preocupació de l’electorat constitucionalista cap a la ruptura i la confrontació amb l’Estat. La novetat ve de la mà del PP. La seva poca rellevància a Catalunya no és nova però, amb un discurs similar al de C’s pel que fa al conflicte i a la relació Catalunya-Espanya, no va saber capitalitzar la imposició de l’article 155 ni el seu rol de Govern de l’Estat. Només demostra com està d’allunyat el PP de Catalunya i que poc que entenen la nostra realitat des de Madrid. Finalment, tant PSC com Comuns han patit de la seva centralitat i les seves crides a l’entesa i el diàleg. L’escenari final, més enllà de qui aconsegueixi formar govern i sota quines condicions, només prolonga la situació d’objectius incompatibles i xoc de narratives que porta al conflicte.