Les urnes catalanes deixen un bon saldo de perdedors, alguns amb perjudici notori, com el líder d’ERC, Oriol Junqueras, i un gran derrotat: Mariano Rajoy. La catàstrofe electoral del PP a Catalunya és superlativa. El bloc independentista reté la majoria al Parlament, però no eixampla la seva base social. Carles Puigdemont s’alça amb l’hegemonia nacionalista. I els populars paguen els plats trencats del 155, mentre que els seus competidors de Ciutadans n’acaparen el rèdit.
No és infreqüent que les forces polítiques promogudes o sobrealimentades per una força oposada amb el propòsit de debilitar-ne una tercera (el rival principal d’aquesta última) li acabin esclatant a les mans al promotor. Ja fa molts anys que el PP de Rajoy va concloure que la inflamació del nacionalisme català era una arma eficacíssima per neutralitzar els socialistes en la pugna bipartidista espanyola. La sobreexcitació del conflicte català dispara les contradiccions a l’àrea socialista, força fins al límit les costures entre el PSOE i el PSC i li treu aire electoral a aquest. El PSOE, a diferència del que li passa al PP, és incapaç de guanyar el Govern d’Espanya sense obtenir una bona collita de vots a Catalunya.
Des de l'Estatut
A això s’ha dedicat Rajoy, per activa o per passiva, des dels temps de la negociació de l’Estatut. Quan a partir del 2012 Artur Mas va ficar en la carrera independentista la força hegemònica del nacionalisme català, el líder del PP no va veure motiu per revisar la seva política catalana: desconeixement de la realitat, desdeny envers l’adversari i inflamació del conflicte. Aquesta va seguir sent la seva pauta els anys següents, a mesura que la crisi catalana s’aguditzava i la societat es fracturava en dos blocs semblants.
L’immobilisme del PP, la seva negativa a admetre l’existència d’un problema polític de primera magnitud i a abordar-lo com a tal, és a dir, mitjançant l’exercici de la política en comptes de la repressió policial i la intervenció judicial, és la clau del fracàs de Rajoy en el 21-D. El relat independentista estava fonamentat sobre una fabulació: la secessió unilateral seria senzilla, ràpida, còmoda i fructífera, la UE esperava amb els braços oberts el nou estat i els capitalistes es disputaven el torn per invertir-hi. Res d’això era veritat. Però l’obstinada negativa del Govern al diàleg, la injustificable repressió de l’1-O i una severitat judicial extrema han pesat més que el descobriment de la quimera.
El que indica el 21-D
Després de tanta fractura, estrès i mal humor social; després de l’exclusió de la meitat dels catalans de l’acció del Govern de la Generalitat; després dels cops de porra i els empresonaments i les males dades econòmiques; després de tanta energia col·lectiva malbaratada; després de tot això, els catalans segueixen enfrontats en dos blocs. Els independentistes dominen el Parlament, però no amplien el seu suport popular i no compten amb prou majoria per insistir en la unilateralitat. Els no independentistes vencen en nombre de vots, però estan lligats de mans a la Cambra.
¿Com es desfà el nus? El 21-D només indica un camí. Passa pel desterrament de les fabulacions i els menyspreus, l’assumpció mútua de la realitat i l’establiment de l’imperi de la política. És a dir, de la negociació i el pacte. H