David Le Breton, l’antropòleg francès, té un llibre on elogia el caminar. «Caminar sense fi», diu, «per no arribar enlloc, per oblidar simplement el pas del temps i l’avanç lent de la mort». Jordi Llavina, el poeta català, ho veu d’una altra manera. Acaba de publicar Ermita, un llibre de mil quatre-cents un octosíl·labs que relata la seva ascensió a Sant Pere del Puig.
Ho dic d’entrada: és una de les millors poesies que he llegit en molt temps, una llarga caminada, un «pensiero poetante», que, tot pujant a l’ermita, fixant-se «en coses francament petites», assoleix dues fites poètiques de nivell. La primera, mantenir tothora el to consistent, continuat i arravatat de la veu del poeta que camina. La segona, oferir-nos uns pensaments que van lligats a allò que deia Roland Barthes: «és possible que caminar sigui mitològicament el gest més trivial i, per tant, el més humà». Els passos del poeta, la reconstrucció d’antigues excursions d’infant i de jove, són l’excusa per a unes altres excursions: sobre la vida, sobre el pas del temps, que no s’oblida sinó que es fa present amb la pesantor de les roques i el fluir de l’aigua. Sobre la presència de l’espiritualitat, sobre la necessitat d’establir la frontera «del que es pot dir abans del no-res», sobre els topalls a què s’enfronta el creador («pressentir el límit del llenguatge»).
En dies convulsos com aquests, caminin, facin el favor, en companyia d’un poeta.