El periodisme a vegades proposa exercicis difícils, com el d’avui. Escric abans de conèixer els resultats d’ahir a la nit. Tracto una cosa que desconec però que, en canvi, vostès sí que ja saben en el moment de llegir-me. Analitzo sense l’avantatge de saber si els meus plantejaments personals i ideològics han guanyat o perdut. O desconeixent si s’ha produït l’altra possibilitat: que estiguem embarrancats en una situació tan confusa i de desenllaç impossible com la que alguns pronosticaven que tindríem avui.
Anem per ordre. La meva primera opinió és que encara que hagin sigut unes eleccions autonòmiques aquest cop hi havia alguna cosa més important que saber qui governaria: conèixer l’equilibri actual en nombre de vots entre els independentistes i els constitucionalistes de Catalunya. Era el tema principal que volíem saber tant nosaltres com Espanya i Europa. La votació d’ahir, a falta del referèndum que els catalans desitgem majoritàriament, és, de moment, el que més s’hi assembla (un cop desacreditats els comptes i els contes de l’1-O). Sumin els vots de cadascun dels dos blocs i afegeixin a cada una de les dues xifres la meitat dels obtinguts per Catalunya en Comú-Podem. Després guardin aquest resultat diferencial tan a prop com puguin de la racionalitat del cervell (i al més lluny possible de l’emotivitat del cor), perquè aquest número és el retrat més fiable del complex país en què vivim i l’indicatiu més realista sobre el que ens succeirà els pròxims anys.
Només a continuació considerin que el més fonamental són els escons, qui és la primera força del país, si es podrà formar una majoria governamental i si s’aclareix de l’horitzó qualsevol ombra d’un altre 155. Totes aquestes qüestions es deriven paradoxalment de la conjunció entre el vot legítim i una injustícia manifesta: una llei electoral abusiva que és la segona herència enverinada del sectarisme de Jordi Pujol.
La tercera gran dada és el desenllaç dels polsos interns en els dos blocs, perquè marquen camins del futur. En l’independentisme, entre la tradició històrica –per bé i per mal– d’ERC i l’excitació psicològica moguda per l’expresident fugit. En el constitucionalisme, entre l’empenta de Ciutadans (seria de justícia històrica que Rajoy hagi començat a morir políticament a Catalunya) i aquell PSC que només viurà si és capaç d’acabar federalitzant de veritat el PSOE.
Guerra a un color
Intueixo que vostès, que tenen avui totes les dades a l’abast de la mà, veuran que tenim al davant temps difícils, però els pobles que s’han trencat són així. Valorin de totes maneres una originalitat: aquestes eleccions del 2017 també seran inoblidables perquè l’estupidesa oficial va batre tots els rècords al declarar formalment la guerra a un color. Segons sembla, no tenia prou enemics.