Al final, l’únic palpable i indiscutible és que som ciutadans (sense inicial capital). Som les nostres contradiccions, les nostres fòbies i les nostres fílies. Des d’aquesta individualitat tenim la capacitat d’unir-nos a altres per reivindicar drets i lluitar per un futur. És en la unió d’aquesta pluralitat on radica la força de la ciutadania. El poble és una mica més difús. Els seus límits els marca la mirada de cadascú. Per als que llegeixen la realitat des d’una visió únicament identitària, el poble no sap de classes socials. En canvi, els que s’erigeixen en veu del carrer identifiquen el poble com aquells que s’enfronten al poder de les elits.     A Catalunya fa anys que parlem del poble. En nom seu s’ha governat, trencat la legalitat i emprès una aventura que, més enllà de les promeses, ens ha deixat encallats en el moment actual. S’ha parlat de poble i ni tan sols tots els actors que apel·laven a ell compartien la mirada. El poble de l’extint Junts pel Sí tenia poc a veure amb el de les assemblees de la CUP. Per més que els uns i els altres se sentissin representants de tots i que, per a desgràcia democràtica, cap d’ells tingués en compte a la meitat dels ciutadans de Catalunya.     Apel·lant a aquell «Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí» de Josep Tarradellas, no està de més recordar que el dia 21 són milions de ciutadans els que estan convocats a les urnes. Els múltiples pobles poden descansar.