Espanya va a tota màquina si ens fixem en les grans xifres macroeconòmiques. Però no va gens bé si aixequem l’alfombra que oculta la creixent desigualtat, l’atur de llarga durada, la temporalitat i els salaris baixos. El 2015 l’economia va créixer un 3,4%; el 2016 va millorar un 3,3%; i aquest any, segons les xifres del tercer trimestre, tancarà al voltant del 3%. Deu anys després de l’inici de la crisi, l’economia espanyola ha aconseguit produir aquest any el mateix que llavors, però amb 1,9 milions d’ocupats menys.
La recuperació econòmica ha permès drenar els sis milions d’aturats del 2013 (llavors representaven el 27% de la població activa) fins a l’actual xifra de 3,7 milions (el 16,3%). Però la gravetat de la crisi econòmica ha deixat seqüeles que s’han de tancar.
En primer lloc, per una qüestió de justícia social. No es pot normalitzar en una societat un fet com que el 28% de la població es trobi en risc de pobresa extrema (dades d’Eurostat). Com més temps transcorre, més s’enquisten els problemes i més difícil és recuperar persones excloses.
Però és que, a més a més, des d’un punt de vista pragmàtic, una economia basada l’ocupació precària i en baixos salaris no permet garantir un Estat del benestar. El principal motiu que s’hagi esgotat gairebé la guardiola de les pensions i que les cotitzacions que ingressa la Seguretat Social no cobreixin les prestacions té a veure amb la forta reducció dels salaris que, segons càlculs de CCOO, ha sigut del 7,6% entre el 2008 i el 2015.
I si això podia estar justificat durant la crisi per evitar la fallida d’empreses en dificultats, no se sosté una vegada l’INE ha confirmat aquest any que els beneficis empresarials no només han recuperat el nivell previ a la crisi, sinó que l’han superat. La devaluació salarial ha arribat a través de dues vies. La primera, per una rebaixa salarial en la nòmina facilitada en la reforma laboral del PP el 2012, que permet a les empreses modificar substancialment les condicions laborals. La segona, pel fet que molts treballadors que van perdre la feina en van trobar una altra amb un sou inferior o bé van veure retallada la seva jornada, passant d’un contracte a temps complet a un altre de parcial.
El Govern central ha inoculat en l’opinió pública un missatge pervers: els sous no poden pujar perquè és incompatible amb la creació d’ocupació. Es tracta d’una autèntica fal·làcia sense aval acadèmic, però que ha calat en l’opinió pública i que ha influït negativament en les fallides negociacions salarials entre patronal i sindicats.
Els agents socials no van aconseguir l’any passat un pacte sobre els salaris del 2017 i aquest any van pel camí de no tancar un acord pel bloqueig intern en el si de la CEOE. No s’explica que els salaris a Espanya no comencin a pujar en els sectors i en les empreses en què comença a haver-hi marges importants després d’anys de sacrificis de les plantilles. El principal repte que té l’economia espanyola és créixer reduint la desigualtat i la pobresa. I el principal motor de distribució és el treball digne.