Un dels privilegis que té la Creu de Sant Jordi és que la Generalitat et paga l’esquela. No sé si n’hi ha gaires més, si no comptem l’orgull de qui l’exhibeix, mentre és viu, a la solapa. Però l’esquela, sí, l’esquela la tens tant si vols com si no vols. Excepte Rosa Maria Sardà, per exemple, o Maruja Torres, que fa poc va escriure el següent: «No la torno perquè no sé on la tinc, però crido públicament i formal que renuncio a les putes esqueles». Ho va escriure tot en majúscules, perquè es veiés que cridava. 

Que se sàpiga, Carles Santos, el genial, l'irrepetible, un dels transgressors més voraços i radicals del planeta Terra, el pianista incommensurable, no va renegar de la Creu i no va dir res sobre els recordatoris mortuoris. Segons les regles del joc, hi tenia dret. El costum estableix que es publiquin l’endemà de la defunció, però aquesta vegada no ha estat així. Encara no sabem del cert si es tracta d’una malèvola conseqüència conscient del 155 (seria ben trist arribar a aquests extrems) o una inconscient conseqüència del 155. 

Potser és que l’encarregat de les esqueles està cessat. Però resulta que l’endemà del dia que tocava es va publicar l’esquela en el format habitual, ara per ara interdit: «El president i el Govern de la Generalitat expressen el seu dol». Des de Brussel·les, algú va pensar que les necrològiques també són camp de batalla. Carles Santos se’n faria un fart de riure, de tot plegat.