Massa vilesa acumulada. Des de l’allargada i pesant ombra d’una corrupció de dècades de la qual ja gairebé mai parlem fins a la transgressió de totes les lleis, també les pròpies, el dies 6 i 7 de setembre, fins al desvergonyiment d’admetre ara el que ja advertien tants que han sigut castigats al racó dels traïdors.

Cinc llargs anys de pols entre un PP inútil i un procés trampós van desembocar en una DUI de la qual ara es renega més que s’aplaudeix. Potser els seus adalils van ser presoners de les seves promeses o les seves dependències, potser tot va ser una provocació i es buscava incitar l’article 155. Sempre, devien pensar, ens quedarà el victimisme. Alimentat generosament per un govern central que s’ha negat a dialogar, per una violència policial inadmissible i per una fiscalia i una jutge que anhelaven clavar la bandera al fortí ocupat.

Una bona part de catalans se senten humiliats pel menyspreu d’un PP que ha fet de la confrontació un modus vivendi. Una bona part de catalans se senten ferits per un procés que va tirar endavant amb una farsa que ha comportat un trencament per a la convivència i per a l’economia.

I ara, arriba el moment de decidir què volem. ¿Continuem avivant el que ens diferencia? ¿Busquem la rendició del contrari? ¿Exigims flagel·lacions públiques? Si després de l’esgotador laberint del procés volem continuar perduts, podem continuar presoners de les nostres debilitats. Els uns, en la falsedat. Els altres, en el rancor. Però la paràlisi únicament servirà per deteriorar l’expectativa d’un futur pacífic i pròsper.

Necessitem una o mil causes que ens permetin tornar-nos a sentir units en un propòsit que busqui el benefici de tots. Necessitem uns objectius que vagin més enllà de les banderes. I, per descomptat, hem de parlar. Un debat serè i racional sobre el model d’Espanya i l’encaix de Catalunya. Estat autonòmic, federal o independència són opcions legítimes, però des dels pedestals de la visió única només són illots que ens aïllen els uns dels altres.