Editorial

Les agressions sexuals, el mal que no té fi

Aturar la violència masclista és un deure col·lectiu, però són els homes els que estan interpel·lats directament

El judici que se celebra a l’Audiència de Navarra contra els cinc presumptes autors de la violació d’una jove als sanfermines del 2016 transcendeix, de molt, un cas aïllat i està servint per situar la societat espanyola davant d’una realitat tan incòmoda com absolutament insostenible: la prevenció i el càstig de les agressions sexuals disten enormement de ser els que correspondrien en un país culte i desenvolupat a aquestes altures del segle XXI. Els instints atàvics masculins més primaris no estan domats com caldria i encara està molt estesa la menyspreable tesi segons la qual en no poques agressions sexuals hi ha un cert consentiment o –pitjor encara– provocació per part de la víctima. El calvari que pateixen els que passen per aquesta traumàtica experiència s’allarga sovint fins al judici, on es col·loca la víctima i els victimaris gairebé al mateix nivell, com s’està veient aquests dies a Pamplona, on els jutges estan tenint molt interès a protegir la imatge dels acusats. La presumpció d’innocència està en plena harmonia amb el garantisme del nostre sistema jurídic, però no pot implicar de cap manera un dolor afegit per a la persona damnificada. És urgent que, col·lectivament, la societat espanyola assumeixi uns nous paràmetres respecte dels delictes sexuals: cap tolerància ni consideració amb  els que fan servir la força i infligeixen greus danys físics i psicològics a les dones. És una tasca de tots, però són els homes els que estan interpel·lats directament.