Assumir la realitat és un primer pas per sortir de la depressió postprocés i a això es dediquen els seus líders polítics, conscients que queda poc temps per rearmar forces, bastant debilitades després de la fugida belga, l'empresonament dels Jordis i mig Govern i el reconeixement de Carme Forcadell que la DUI va ser simbòlica. 

L'independentisme ha començat la seva acció mutant, amb ERC demostrant una capacitat sorprenent de regeneració. Amb Junqueras escrivint cartes i tuitejant sobre bons i dolents, han armat un discurs consistent en: «Es va declarar la independència, es va proclamar la república, però aquesta república no es va implementar i la raó fonamental és que no estàvem predisposats a posar en risc la seguretat dels ciutadans».

I segon, «Catalunya encara no és independent perquè no ha existit una majoria de catalans que així ho haurien volgut». Així ho ha dit Joan TardàJoan Tardà, esmenant la plana a tots els que han reconegut que no estaven preparats per a la independència unilateral, i de passada criticant als ciutadans no haver sigut suficients per sostenir el projecte.

L'acció mutant ha començat a centrifugar responsabilitats i obviant qualsevol autocrítica, no fos cas que es fessin mal. La estratègia d'ERC ha seguit amb una carta enviada per Oriol Junqueras des de la presó, coincidint amb la visita de Marta Rovira als fugits a Brussel·les. El líder d'ERC, capaç de mutar en funció de les circumstàncies, imposa una llista pròpia a la vegada que parla d'un front polític comú. Lidera una llista amb vocació transversal mentre diu «alt i clar que, en aquestes eleccions, el nostre candidat també és el president legítim, Carles Puigdemont».Ofereix a Puigdemont i a la seva llista anar «absolutament coordinats» mentre deixa anar un «va sent hora que en aquest país una dona estigui al capdavant».

Mentre molts encara intenten desxifrar la carta de Junqueras, Pablo Iglesias l'aplaudeix com un símptoma de la mutació del processisme en una reivindicació progressista d'esquerres. ERC encapçala les enquestes del 21-D, no és cap sorpresa, i tampoc ho és que Ada Colau aspira a ser la força clau en el nou Parlament, com ho demostra el gir puntada que li ha clavat al PSC a l'Ajuntament de Barcelona en una pirueta demagògica venuda com a exercici de superioritat moral.

Debat monotemàtic

El final del procés  és un estrepitós fracàs, «que ens ha portat de la preindependència a la preautonomia» –en definició de Santi Vila–, però amb una ciutadania encara molt mobilitzada i disposada a perdonar i justificar-ho tot, exhibint més moral que l'Alcoià, deixa molt tocat, encara que no enfonsat, el debat territorial monotemàtic d'aquests últims anys. La demoscòpia en les pròximes eleccions catalanes és gairebé fer vidència, tan estressant com redactar els programes electorals de les forces independentistes, però sembla que, molt lentament, mutem cap a un nou front esquerra-dreta, capaç de sobreviure en un ecosistema polític que segueix profundament contaminat.