La manifestació de dissabte, que va omplir el carrer de la Marina de Barcelona, va tornar a mostrar la cara més potent de l’independentisme. Centenars de milers de llumetes van ser un missatge d’esperança contra la resignació i a favor de la tenacitat, tot i els entrebancs i les injustícies. I, malgrat la indignació evident i la sensació d’estar patint abusos flagrants, tot plegat va transcórrer amb la calma de sempre, amb el civisme de sempre. La serenitat de les raons sempre se sobreposa a la cridòria i als escarafalls.

Qui va pensar que aquesta causa s’esvairia empresonant els seus líders socials i polítics va demostrar no entendre que la democràcia funciona de baix cap amunt i que la guillotina no és un mètode útil per aturar-la: tallar-li el cap no serveix per a res. Qui va pensar que era possible desfer la majoria catalana segrestant les institucions i desmuntant el parlament no va captar que Espanya no podrà guanyar aquesta batalla si no és renunciant definitivament a la seva pàtina democràtica: el dia 21 de desembre hi haurà eleccions, les pot tornar a guanyar l’independentisme, i l’única manera que això no sigui així és que hi deixi d’haver eleccions o que es prohibeixin idees. 

Democràcia i arguments

Quan comenci la campanya electoral i l’independentisme ja hagi deixat de banda l’absurd debat del nombre de llistes –que només aporta tensions i mala maror– tothom haurà d’oferir arguments. És així com es guanyen les batalles en democràcia, i encara a dia d’avui no hem sentit ni una sola explicació que ens vengui el projecte espanyol com una realitat engrescadora. 

De moment, només se’ns ha ofert la por de l’amenaça i les pressions, l’abús autoritari i l’auguri catastrofista. 

¿Què es pensaven els que van optar per la terra cremada? Han recollit mobilització massiva i el més probable és que es trobin, també, una derrota electoral d’aquí unes setmanes. Qui ho sap si potser d’aquesta manera entendran que s’han de procurar els millors equips de campanya i no els pitjors jutges.