Tornem a patir episodis de grans incendis forestals a la Península i en altres llocs del món. I hauríem d’intentar veure-hi més enllà i provar de copsar el problema del qual el foc no és més que un símptoma. Un problema que ja no és el mateix que fa 10 o 20 anys i que es va cronificant i fent progressivament més complex de solucionar. Com aquell solar abandonat que ha quedat enmig del poble i que tothom utilitza per alguna cosa més o menys inconfessable, del qual ningú no se’n responsabilitza i que acaba originant múltiples problemes a tothom.
El bosc pateix un problema similar. Fins fa relativament poc sabíem perfectament per a què el volíem i l’utilitzàvem com a peça clau d’una economia local. Però això va canviar fa anys i com a resultat, cada cop tenim més superfície de bosc en un estat molt jove. A la part mediterrània de la Península, són pinedes o alzinars que han crescut atapeïts i eixarreïts en una intensa lluita per la llum i l’aigua, i a la part atlàntica, molt sovint hem substituït els boscos per monocultius d’eucaliptus, que semblen conreus cerealistes de la meseta castellana.
Però, ¿com és possible que el foc arribi ara, a la tardor, quan hauríem d’estar parlant d’humitat i bolets? El canvi climàtic hi té a veure, però no és explicació suficient; el 70% dels incendis que es produeixen al nord d’Espanya, on el foc és una eina de gestió per a la pastura, s’esdevenen a l’hivern. Si aquestes activitats es realitzen sota condicions de vent del sud, altes temperatures i un període llarg de baixa humitat, l’hivern deixa de ser una coartada i el foc assoleix les dimensions d’un gran incendi i fàcilment arriba a causar la pèrdua de vides.
Com que no sabem del tot perquè volem el bosc, actuem de manera reactiva davant dels incendis, i acabem reforçant l’arrel del problema: més abandonament, més plantacions i molta extinció. I el bosc respon amb més grans incendis incontrolables. Els nostres paisatges forestals han patit els darrers 100 anys les transformacions més grans dels últims segles i el canvi climàtic està accentuant aquests canvis i els seus impactes negatius. Només amb una resposta seriosa, planificada i consensuada, que estigui al nivell de la magnitud del problema, podrem fer-hi front a llarg termini. Necessitem identificar com a societat què volem del bosc i planificar els nostres paisatges sabent que la realitat és incerta i que el canvi climàtic i el foc hi són i hi seran. Hem d’integrar el foc com a part del sistema, perquè sigui un aliat i no un enemicenemic.
Si no ho decidim entre tots, ho decidiran uns quants per lliure, amb les conseqüències que ens horroritzen aquests dies. Cal seure amb calma davant d’aquell solar enmig del poble i coresponsabilitzar-nos cadascú de nosaltres; segur que amb una bona empenta podria esdevenir un parc de què tothom pogués gaudir. ¿Sabrem fer entre tots l’esforç que requereix fer realitat el canvi cap a uns boscos saludables per a tothom?
Investigador del CSIC al Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals.