Estic fins al capdamunt de sentir i llegir gent de fora que diu que això que passa aquí és un conyàs. Fins al capdamunt. I més quan ja fa anys que van repetint primer que això de Catalunya és cosa de quatre penjats, perquè ja fa anys que diuen que tot això no va enlloc, que el referèndum que farem –o que intentaríem fer, jo què sé– és il·legal. I que no es farà. I que si es fa, no comptarà perquè, ja veus, hi aniran a votar els quatre penjats del principi. I torna a començar.
L’únic que sé és que mentre alguns repeteixen aquesta cantarella que no és més que la cantarella que han sentit o llegit als mitjans, aquí s’ha anat construint alguna cosa. Alguna cosa en principi legítima o no, coincident o no en el temps amb circumstàncies més o menys clares que podien fer pensar que tot això responia als interessos d’uns pocs, però que, i això és segur, ha estat més que legitimat per una voluntat popular constant, insistent; una voluntat que ha acabat sent finalment multitudinària, defensada cada dia que passava per més gent que pensa que hi tindrà més a perdre si es queda que si marxa.
És un moviment popular aquest que, a més, ha anat creixent atiat en bona part precisament pel descrèdit i la superioritat que ha exercit qui ara celebra al crit d’«a por ellos» tots aquells cotxes plens de gent armada que surten aquests dies cap aquí des de moltes ciutats d’Espanya amb la intenció de fer front amb violència a una violència inventada, que aquí, ara mateix i des del principi, mai no ha existit.
Un ampli ventall de veus
El pitjor de tot això és que tot s’ha anat retransmetent en temps real per les xarxes. Els mitjans de sempre ho han fet també, tot i que d’una manera absolutament tendenciosa. Però ja no som als 80 ni als 90; pràcticament a totes les cases hi ha ordinadors i telèfons i connexió a internet, igual que a la feina i igual que arreu. A més, hi ha tingut prou temps –aquesta no ha estat una revolució sobtada– per poder destriar les fonts d’informació per tal d’acabar quedant-se amb les més fiables. Tothom, a més, ha pogut parlar amb amics de tot tipus: d’ideologies diferents, d’edats diverses; aquells que han viscut tot això en primera persona, aquells que en tenen una visió més general... Les possibilitats de comunicació fan que tinguem accés ara mateix a un ventall de veus que mai havia estat tan ample ni tan variat. Era només qüestió d’aturar-se a escoltar-les amb una mica de criteri.
Però ara ja és tard per a tot això. Ara ja, tant per tant, que tanquin la tele; no cal que comprin més diaris ni que sintonitzin la ràdio fins dimarts o dimecres vinent, quan ja haurà passat el dia D. Després ja, si de cas, que tornin a connectar-s’hi i que decideixin quin hashtag ens col·loquen: un #totssomCatalunya, un #catalanesnovolváis..., ells veuran, segons cap a on s’hagi decantat tot plegat.
Però que no tornin a dir que això de Catalunya ha estat un conyàs perquè això de Catalunya, en gran part, ha passat, està passant, perquè molts mai no van aturar-se a escoltar.