Ja estem en el punt exacte o aproximat on anhelaven arribar els dos nacionalismes que tenen el país amorrat a l’abisme. La metàfora dels trens no s’ajusta bé al cas, no hi ha un xoc definitiu i després el no res rovellat i grinyolant. Li va millor la dels moltons. Banya contra banya. Una envestida rere l’altra, i encara una més. O les despietades pintures de Goya a la Quinta del Sordo.
Amb cada col·lisió de cornamentes, els dos nacionalismes exhibeixen els seus triomfs particulars mentre escriuen alhora el guió d’un fracàs col·lectiu de dimensions històriques.
La primera víctima de qualsevol conflicte sol ser la veritat. El català no és una excepció. La propaganda és embogidora. Però per més hipnòtics que siguin els càntics, ni el Govern de Puigdemont ha fet un cop d’Estat, ni el de Rajoy ha instaurat un estat d’excepció a Catalunya ni ha fet presos polítics. És vergonyós escoltar determinats deliris en boca de representants públics transvestits d’agitadors de masses.
Forçant la democràcia
El que sí que han fet els dos governs és forçar les costures de la vestimenta democràtica fins a límits inacceptables. L’Executiu independentista, al violentar els drets parlamentaris de l’oposició i trencar unilateralment amb la Constitució i el mateix Estatut. I l’Estat, al sobreactuar en la persecució de l’organització d’un referèndum il·legal i pretendre amb això no solament la defensa estricta de la llei, sinó a més la humiliació i l’escarni de l’adversari.
Amb aquesta última envestida, Rajoy potser ha desbaratat la logística del referèndum fins al punt d’impedir de facto que l’1-O pugui ser alguna cosa més que una mobilització política. Però ha perdut definitivament la batalla propagandística a Catalunya. Fidel a la seva condició de bomber piròman i sant benefactor de l’independentisme, ha tapat la vergonyosa imposició de les lleis de desconnexió al Parlament i ha empès milers de demòcrates no independentistes a formar juntament amb Puigdemont i Junqueras. Ha regalat els seus adversaris un canvi substancial en el relat: l’eix democràcia/autoritarisme eclipsa ara el d’independència/no independència. El benefici per als independentistes és notable: ara s’emparen en això per arrogar-se al carrer la majoria que els van negar les urnes.
Fa molts anys ja que el Partit Popular sap que pot governar Espanya sense tenir una base electoral a Catalunya i, més interessant encara, que el PSOE és incapaç d’això. I que com més agre es torna el conflicte català, més desabrigats queden els socialistes. Aquest càlcul electoral no queda fora de la colossal irresponsabilitat d’Estat del PP amb Catalunya, forjada els dies que, a l’oposició, recollia firmes contra l’Estatut.
Extrems reforçats
Al PP no el preocupa la seva ruïna electoral a Catalunya. El que sí que el preocuparia és que les cancelleries europees poguessin arribar l’1 d’octubre a la conclusió que l’Estat espanyol no és capaç de mantenir el principi de legalitat constitucional a tot el seu territori. Això, que no s’ha de confondre amb les mobilitzacions independentistes per massives que siguin, no passaria per alt en l’entorn internacional.
Mentrestant, l’escalada de tensió reforça tots dos extrems en els seus respectius feus i descol·loca els altres. Desubicada per l’estrès processista i pressionada per la versatilitat de Podem en el conflicte, la resurrecció de Pedro Sánchez pot quedar en no res si no troba la manera d’agafar la iniciativa amb una proposta clara de defensa del diàleg, la llei i les llibertats.
Difícil tasca en un escenari poblat pels monstres que produeix el somni de la raó, com diria, i pintaria, Goya.