El 27 d’agost les autoritats de la República de Moldàvia van celebrar amb tota la pompa a Chisinau el 26º aniversari de la independència d’aquest Estat. A pocs quilòmetres de la capital, travessant el riu Dniéster, les celebracions van tenir escàs ressò: allà s’alça la República Moldava Pridnestroviana, més comunament coneguda com a Transnístria, un Estat independent autoproclamat el 1990 que la comunitat internacional segueix considerant part integrant de la República de Moldàvia. Des de l’alto el foc firmat el 1992, les rondes negociadores per resoldre el conflicte s’han succeït una darrere l’altra, però Transnístria segueix allà, als llimbs de la legalitat internacional, gairebé més vella que l’Estat moldau del qual es va separar.     Transnístria és un exemple del que els experts han anomenat conflicte congelat. En l’espai exsoviètic n’hi ha uns quants a part de Transnístria (Abkhàzia, Ossètia del Sud i Alt Karabakh); a Xipre n’hi ha un que data de 1974 (que l’ingrés de Xipre a la UE no va resoldre), i a l’Europa estricta hi ha altres situacions, com la d’Irlanda del Nord, Kosovo o especialment Bòsnia i Hercegovina, que podrien analitzar-se des d’aquest prisma. Els experts es pregunten si ja s’ha d’incorporar a la nòmina de conflictes congelats les autoproclamades repúbliques populars de Donetsk i Lugansk, que han començat a expedir passaports reconeguts per Rússia i caminen amb pas decidit cap al seu quart aniversari.     El més interessant de Donetsk i Lugansk és que permeten presenciar en temps real com es va gelant a poc a poc el que després acaba sent un conflicte congelat. Una premissa bàsica dels processos de congelació és que ha d’existir un desacord fonamental sobre la distribució territorial del poder. Al Xipre de 1974, els uns desitjaven unir-se a Grècia mentre que els altres preferien seguir sent un Estat sobirà. A la Moldàvia dels 90, els uns anhelaven la reunificació amb Romania mentre que els altres desitjaven preservar els llaços amb Rússia. A la Ucraïna de la mateixa època, els uns van imposar un Estat unitari l’essència del qual passava per la llengua ucraïnesa mentre que els altres s’haurien sentit més reconeguts en un Estat federal bilingüe. Naturalment, un segon ingredient és la incapacitat de les parts discordes per imposar el seu punt de vista: per si mateixa, Ucraïna mai reintegrarà Donetsk i Lugansk (ni per descomptat Crimea), i per si mateixos els secessionistes d’aquestes dues regions no aconseguiran consolidar la seva independència. Finalment, no és possible oblidar la responsabilitat dels líders que tenen la missió de gestionar els conflictes plantejats: si a Kíev no governés un xocolater nacionalista ficat en política i a les repúbliques populars de Donetsk i Lugansk no manessin dos aventurers armats, segurament hi hauria més capacitat política general per negociar una solució que no fos l’absoluta independència dels dos territoris ni la seva simple submissió al dictat de Kíev.