Un dels senyals inequívocs que s’han acabat les vacances és que de sobte la gent torna a badallar. A l’estiu no badallem gaire, però arriba el setembre i els carrers s’omplen com per encantament, com si la princesa Aurora s’acabés de punxar el dit amb un fus, d’homes i de dones badalladors esperant a la parada de l’autobús, camí de la feina o acompanyant els nens a l’escola.

Endevino que, igual que jo, han fet l’esforç de vestir-se amb una certa cura, potser fins i tot s’han fet la ratlla de l’ull o s’han passat una pinta pels cabells. M’agrada pensar que potser, abans de sortir de casa, algú els ha preguntat pels seus somnis o els ha dit que feien bona olor. Potser algú els ha suplicat que no abandonessin encara el llit. O potser s’han sentit sols i espantats com tothom.

M’agrada veure la son als seus ulls, el desconcert o la ressaca, l’ímpetu o el sopor, la vulnerabilitat dels que acaben de sortir del llit (tots som vulnerables al llit, per això és bastant arriscat fer l’amor en un llit amb algú que no t’estima o que no t’estimes). Fins i tot en un desconegut, la cara de son i els badalls, sempre que un es tapi la boca per badallar, poden inspirar tendresa.

Però avui dia ja ningú vol inspirar tendresa, i el que encara és pitjor, ja ningú sap com fer-ho. Sobretot les dones, que la majoria han oblidat que els que inspiren tendresa són els homes, amb els seus abismals disgustos i grans enrabiades, les seves malalties mortals i els seus ulls infantils. I que la tendresa no consisteix mai a penjar la foto d’un gatet desvalgut o d’un coala abraçat a un arbre. Els animals m’encanten, però no m’inspiren tendresa, en qualsevol cas ni remotament tanta com la que m’inspiren els homes, tan fràgils a vegades, tan necessitats d’aixopluc i de protecció. No sé com viuen les dones que han oblidat això. No sé quan vam renunciar a protegir els tios, a donar-los refugi. (I jo soc feminista practicant). No sé quan els vam deixar a la intempèrie amb el rotllo que eren uns covards perquè donava la casualitat que no estaven enamorats d’una, o no de la manera que una voldria. No sé en quin moment vam renunciar uns i altres a la benevolència, a la bona fe. No hi ha cap història d’amor ni d’amistat que pugui no ja sobreviure, sinó simplement sorgir, florir i perdurar sense això.

Ana María Moix sempre afirmava, quan jo em lamentava que que poc que llegia la gent i que poc que importaven la cultura i la bellesa, que tornaria la serietat. Jo crec que també tornarà la benevolència entre els sexes, potser fins i tot entre les persones del mateix sexe. Estaria bé abaixar les armes una estona.