Si els dic la veritat, tant me fa que firmi o que no firmi. Tant me fa si vol o no vol fer-se la foto amb Josep María Bartomeu per no donar-li un cop de mà per salvar la moció de censura. Que faci el que li doni la gana mentre segueixi vestit de blaugrana, continuï donant espectacle, disfruti fent gols i regalant-los, mentre torni a formar (o segueixi, segueixi) aquesta meravellosa parella amb el recuperat i encara meravellós Andrés Iniesta. Tant me fa tot, però que Leo Messi segueixi aquí a Barcelona.
Ahir a la nit, veientlo, vaig pensar en el que li vaig llegir l’altre dia, al diari El País, a Esteban Granero, ara jugador periquito i, quan era nen, promesa del Reial Madrid. «Leo i jo som del 87, el conec des que teníem 15 anys. La primera vegada que el vaig conèixer va ser en un torneig a Vila-real amb els cadets del Reial Madrid. Estàvem al mateix hotel que el Barça. Jo tenia bona relació amb els nois amb què coincidia a la selecció: Piqué, Marc Valiente, Cesc…»
I va passar que, de sobte, es va trobar amb Piqué. «Nosaltres en aquella època els guanyàvem sempre, i el Gerard em va dir: ‘Aquest any us guanyem nosaltres’. Li vaig dir: ‘Hòstia, ni de conya’. ‘Sí’, va afegir, ‘perquè en tenim un de nou que és boníssim’. ‘¿Qui?’, li vaig preguntar. ‘Aquell d’allà’. Llavors va assenyalar la piscina i vaig veure un noi petit, molt petit. Estava sol, assegut al caire de la piscina amb els peus a l’aigua, pensatiu. Piqué és un bromista, ho ha sigut sempre, i vaig pensar que m’estava vacil·lant. De fet el que vaig pensar va ser: ‘No només m’està vacil·lant sinó que s’està ficant amb el seu propi company’».
Però va arribar el partit, és clar. «I Messi ens va aixafar. Van guanyar 3-0. En la sacada de centre i en qualsevol pilota parada es col·locava per rebre la primera passada en curt, i ja es quedava la pilota. Era espectacular. Molt baixet i fort com una roca. Però la bogeria era com portava la bola. Enganxada al peu d’una forma bestial, era impossible . Impactava, feia por el que podia arribar a ser. Quinze anys després me’l trobo pel camp i penso: ‘Hòstia, segueix aquí’».
I afegeix el bo de Granero: «Tot el que ha aconseguit és producte d’un treball i una ambició impressionants. A Messi el veus i sembla que l’han tocat amb la vareta. Tu veus els golassos de Cristiano i saps que darrere hi ha un milió de xuts en l’entrenament; veus Messi i sembla que passava per allà i se li ha acudit fotre-la a l’escaire».
Doncs sí, ahir a la nit, com moltííííííííííííííííssimes altres nits i tardes, Messi va saltar al Camp Nou com si aparegués al pati del col·legi. Va sortir al pati. Perdó, va sortir a recrear-se i va disfrutar de valent, ens va fer disfrutar i, sobretot, es va convertir en el líder d’un equip que, mirin per on, vaja, vaja, malgrat la que està caient, ha tornat a il·lusionar. Per Messi, sí, però també per Semedo, per Iniesta, per Rakitic, per Busi…per Ernesto Valverde, que no és Luis Enrique, no.