¿L'independentisme independentismeés un fenomen propi de Catalunya, una mena de cosa com una planta endèmica del país, o té alguna cosa en comú amb altres convulsions polítiques que s'estan produint simultàniament a la majoria de països occidentals? Penso que la pregunta és pertinent i necessària. Necessària per no obsessionar-nos i atemorir-nos en excés, sense que signifiqui banalitzar les conseqüències del que està passant a Catalunya. Però prendre distància ens permet treure la mirada del nostre melic i adquirir perspectiva.
Segons la meva opinió, estem assistint a un nou canvi de cicle polític en les democràcies liberals occidentals. L'etapa neoliberal i cosmopolita que es va iniciar els 80 ha arribar al final; una nova etapa neonacionalista està emergint per a un llarg període. Depenent de les circumstàncies i preocupacions dominants a cada lloc, les seves manifestacions seran diferents: el brexitbrexit, el triomf de TrumpTrump, el creixent autoritarisme a Polònia, Hongria o Turquia i l'augment del suport a partits populistes de dreta i esquerra. Però tots tenen en comú una nova orientació política nacionalista davant del neoliberalisme anterior.
Un repte per a l'ordre públic
Un repte per a l'ordre públicAquest neonacionalisme representa un repte per a l'ordre polític liberal de les nostres democràcies i també per a la unitat d'algun dels estats nacionals. Les conseqüències dependran de com se sàpiguen atendre les preocupacions socials i de com els partits liberalconservadors i socialdemòcrates aconsegueixin afrontar les causes de fons.
Aquests moviments pendulars són habituals en la història moderna. Els últims cent anys hem assistit a tres viratges. El liberalisme econòmic i polític clàssic va ser hegemònic des de les dècades finals del segle XIX fins al període d'entreguerres del primer terç del XX. A la sortida de la segona guerra mundial el pèndol va girar i la socialdemocràcia i el keynesianisme econòmic van ser dominants. Però els anys 80 el pèndol va tornar a girar i va adoptar una orientació neoliberal i cosmopolita. Aquesta etapa va arribar al final amb la crisi del 2008. Des d'aleshores assistim al sorgiment convuls d'un cicle d'orientació neonacionalista.
¿Quines forces mouen el pèndol? Albert O. Hirschman, un prestigiós economista i assagista de l'Institut d'Estudis Avançats de Princeton, va donar una explicació que m'agrada: els excessos d'una etapa són el caldo de cultiu de la següent.
Nacionalisme i intervencionisme
Nacionalisme i intervencionisme¿Quins excessos de l'etapa neoliberal mouen ara el pèndol cap al neonacionalisme? El principal impuls procedeix de la creixent desigualtat en la distribució de la renda i del consegüent deteriorament de les condicions de vida i de les oportunitats de la majoria de la població, incloent-hi classes mitjanes i acomodades. La caiguda dels salaris que el corrent neoliberal va imposar els anys 80 per controlar la inflació de la dècada anterior ha acabat creant una societat tremendament injusta i una economia anorèxica i de baixa productivitat, amb un fort domini dels creditors sobre els deutors.
Aquest nou nacionalisme va acompanyat d'un nou intervencionisme econòmic. Tant per part dels partits d'esquerra com dels liberalconservadors i socialdemòcrates. Theresa May al Regne Unit o Donald Trump als EUA en són un bon exemple. Però també ho és Emmanuel Macron: ha nacionalitzat les grans drassanes de Saint Nazaire per evitar que les comprin inversors italians. Els marges d'acció d'aquest nou nacionalisme i intervencionisme els veurem a poc a poc.
Esgotament neoliberal
Esgotament neoliberalArribats a aquest punt, es preguntaran què té a veure això amb Catalunya. Segons la meva opinió, molt. El viratge cap al independentisme independentismees relaciona amb l'esgotament de l'etapa neoliberal. Curiosament, aquest viratge va ser proposat per la mateixa persona: Artur Mas. Recordin que després del seu triomf a les eleccions del 2010 el seu Govern es va definir com a business friendly i favorable a les polítiques d'austeritat. El malestar social que va explotar el 2011 i el 2012 contra aquestes polítiques el va fer virar cap al nacionalisme independentista. Possiblement un viratge personal massa brusc i ràpid. Altres en van prendre el relleu.
Com passa en altres països, el neonacionalisme català està experimentant amb els límits de la democràcia liberal, de l'Estat de dret, de la pertinença a la UE i a l'euro. Els marges són més estrets del que els independentistes pretenen. Però, en tot cas, el límit el posaran els ciutadans en successives eleccions.