La successió de relats unionistes contradictoris sobre l’evolució del projecte polític del sobiranisme català denota una desorientació creixent. Però, curiosament, poques vegades un procés polític de ruptura democràtica ha estat tant clarament explicat i amb tanta antelació. Tot i això, les elits polítiques i mediàtiques espanyoles han tendit a interpretar en clau de regateig tàctic un projecte definit en clau nítidament estratègica.

Com si s’enfrontessin a una versió renovada i augmentada de la política del peix al cove. Però, cal insistir, tot estava anunciat. Com a mínim des de la publicació el 2014 dels treballs del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN). L’única modificació del full de ruta previst ha estat la incorporació del referèndum.

De fet, més enllà de la maldestra propaganda «antibolivariana», les dues aportacions més significatives de la CUP al procés han estat la recuperació del referèndum i precipitar el pas al costat del president Artur Mas, quan aquest ja havia estat demonitzat pel nacionalisme espanyol. Des de l’òptica espanyolista, demonitzar Mas i negar-li tot marge de negociació fou un error colossal.

Un error comparable a creure que les lògiques contradiccions internes del bloc sobiranista farien avortar el procés sense necessitat de negociar res. O un error tan greu com l’operació de descrèdit dels Mossos encetada l’endemà mateix de l’atemptat gihadista. Precisament en el moment en que es produïa la trobada definitiva entre la societat catalana i la seva policia. L’error comès amb els Mossos té molta més transcendència i recorregut del que els seus inconscients impulsors són capaços d’imaginar.

Es pensi el que es pensi sobre el projecte independentista català, ni el contingut, ni la presentació de la llei de transitorietat no hauria d’haver sorprès ningú. És la clau de volta juridicopolítica del procés  de creació de l’Estat català en forma de República. I, com en els deu manaments, el contracte expressat en aquest text se sintetitza en dos principis: la definició oberta i inclusiva del paper de la identitat (llengua, nacionalitat...) i la definició garantista del pas d’una legalitat a una altra. .

En la partida d’escacs que juguen el sobiranisme amb els poders de l’Estat la iniciativa ja fa molt de temps que correspon al sobiranisme. Ara mateix ja ningú no dubta que l’1-O hi haurà urnes i votació. Ningú. Aquest sol fet ja és una derrota per a l’Estat. La qüestió crucial és el nivell de participació. En aquest sentit, la presentació de la llei de transitorietat té una importància ritual i política enorme. Defineix un horitzó i convida a la participació. En aquest sentit, la presentació de la llei de transitorietat té una importància ritual i política enorme. Defineix un horitzó i convida a la participació.

El dilema per als poders de l’Estat és francament dur. Han de fer veure que poden impedir la votació, sabent que no poden fer res que no sigui entès per l’opinió pública internacional. I com que ja comencen a entendre que no podran retirar físicament  les urnes, han de fer campanya per l’abstenció i pel no en un referèndum titllat d’il·legal. Mariano Rajoy comença a sospitar que, efectivament, el carter sempre truca dues vegades.