No dono l’abast. D’ençà que em vaig jubilar, no paro de fer coses, els innombrables temes que havien anat quedant pendents amb els anys, ajornats a causa d’una vida laboral intensa i absorbent, des de lectures fins a viatges, assumptes personals o trobades amb amics. És molt gratificant rescatar temps per a un mateix. O per a la gent que estimes. Ara puc escriure, pensar, sentir música, conversar o passejar. És a dir: viure.

Molta gent no s’ho creu. «No et jubilaràs mai, tu», et diuen. I acte seguit pretenen donar-te feina. Quan declines, n’hi ha que s’ho prenen una mica malament. No admeten que no els dediquis a ells el temps que has recuperat per a tu. Suposen que, ara que tens temps, els atendràs amb més celeritat que mai. Segurament confonen la vida amb l’activitat professional. Donen per fet que si no produeixes o gestiones, mors. Resulta que no.

«Sóc metge» o «sóc paleta», sol dir-se. No: fas de metge o fas de paleta. És diferent. Ser és una cosa i fer d’això o d’allò, una altra. Però moltes persones pensen que són el que fan. La vida professional suplanta la vida personal. El mateix moviment feminista ha incorregut en l’error, al meu entendre, d’emular a vegades els vicis existencials del homes i aspirar a un model femení basat en la professió. En el triomf professional per ser més exactes. 

Treballar és un càstig bíblic, a veure si ens entenem. Hem après a comportar-lo per la via de la sublimació i hem acabat creient que era una benedicció. Fer el que et ve de gust sí que gratifica. Alguns, sobretot els artistes, tenen aquesta sort. Però la majoria, per guanyar-se la vida, treballen en coses que no els interessen. He tingut la fortuna de fer coses que m’apassionaven, però així i tot res no em satisfà tant com decidir lliurement, en cada moment, a què dedico el meu temps. La jubilació, si tens salut i un bon passar, et permet de fer-ho. La feina, com la droga, només et cal en la mesura que en depens. Diuen que dignifica. Potser sí. En tot cas, mata.