La Joana té 6 anys, i la Bruna, 3. De la seva mateixa edat hi ha 152.000 catalans. També tenen 6 i 3 anys la Frida i l’Anna, les protagonistes d’‘Estiu del 93’, gran regal cinematogràfic de Carla Simón

sobre dues nenes que seran germanes i aprenen en un entorn rural a distingir entre una col i un enciam. L’estiu és per aprendre. 

 La Joana i la Bruna estan a Fuerteventura. En el seu imaginari només constaven el sol i l’aigua. Però han descobert els altres elements, el foc que va llançar el volcà i el vent que bufa del nord-est, els alisis. La meva explicació a elles, per la tangent: «Fuerteventura es tradueix com Fort Vent». A la faula d’Isaiah Berlin, la Joana és com la guineu, sap fer diverses coses. La Bruna és l’eriçó, només sap una cosa, però convincent: repetir «i jo també». La Joana, sempre positiva, diu que l’alisi escombra gratis la platja; la Bruna el desafia amb una pedra volcànica a cada butxaca, a les quals anomena Petra i Lapis. 

Són la generació tàctil, l’iPhone va néixer abans que elles. Cada matí apareixen les seves empremtes a la pantalla del meu portàtil. Busquen la platja on l’alisi bufa menys. Els menors de 25 anys, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), dediquen una hora i 22 minuts diaris a l’ús de dispositius informàtics, davant els 26 minuts que hi dediquem els nascuts abans de 1952.

Rareses: les dues generacions (-25 i +65) dediquem el mateix temps a vida social i diversió, 1,20 hores, i a l’activitat física, gairebé una hora. Certesa: segueix la diferència d’atenció a la llar i família (1,06 davant 3,39). Impacte: la mitjana de lectura diària dels joves és de ¡vuit segons!, i la dels grans, mitja hora.

Per ampliar el focus, les meves tres lectures d’aquests dies. Isabel Barreiros (La sociedad que seremos, Planeta) elabora un interessant retrat-mosaic amb les fotos-respostes de milers d’espanyols. Més que percentatges, s’han de llegir respostes. Així sabem que precari que és el que «apunta el que gasta en pipes», i acomodat, el que no sap que l’altra meitat d’espanyols no fan vacances. I davant la incessant lluita del «¡deixa el mòbil d’una vegada!», l’autora apunta aquesta resposta: «El mòbil et fa menys lliure perquè acabes fent el que una altra persona vol».

Marc Argemí (El sentido del rumor, Península) és pioner a analitzar els centenars de milers de paraules que s’acumulen en el núvol cibernètic. Deduir el que és cert ja no és un percentatge, augmenta exponencialment la palla i són poques les agulles. «No s’han de sentir campanes, sinó comptar-ne el nombre», aconsella, abans d’advertir sobre qui governa el toc: «L’algoritme és incansable». El rumor neix sovint de somnis, esperances, pors, odi.

La paràbola de Mandela

La societat complexa cap millor, a vegades, en la ficció. Joan Cañete (Parte de la felicidad que traes, HarperCollins) explora com canvia la vida de tres mares i una germana quan apareix la negació vital, nens amb malalties cròniques. La Tere, l’Anna, la Clara i la Carmen no es discerneixen en les estadístiques perquè són «mames atrapades en el parèntesi». Cañete elabora un delicat i esperançador homenatge als que pateixen.

Quan amaina l’alisi, explico a la Joana i la Bruna una paràbola recitada per Nelson Mandela. El sol i el vent volen mesurar qui és superior i proven quin dels dos desposseirà abans de la seva manta un viatger. Si bufa el vent, el protagonista agafa fort la manta. En canvi, el sol irradia a poc a poc. Segons la Joana, guanyarà el sol, perquè quan ella té calor es desabriga per instint. La Bruna inquireix: «El senyor Mandela, ¿no tenia la Petra i la Lapis?».