Si Chanquete aixequés el cap i veiés com i quant els nostres fills s’avorreixen a l’estiu, enfonsaria per sempre el seu vaixell a les cristal·lines aigües de Nerja. Vaja, que les bicicleta del seu grup tutelat de xavals (el gran referent  d’aventures estiuenques per a aquells que esgotem la quarentena o ja ens enfilem per la cinquantena) ja no són per a aquests estius.

 I és que no m’imagino el Pancho, el Tito, el Javi, la Bea o el Piraña enganxats a les seves bicicletes i dient-li al bo de l’Antonio Ferrandis: «Chanquete, m’avorreixoooo!». Però de Chanquete només n’hi va haver un. I en aquest dies entrats de ple en les inacabables vacances escolars sempre m’envaeix el mateix dubte corporatiu de pare amb custòdia compartida i desgastada imaginació ludicofestiva: ¿què es pot fer amb els nens a l’estiu perquè no s’avorreixin vivint en una ciutat com Barcelona?

 Si ja esdevé complicat gestionar l’oci de la nostra canalla estant en parella, amb col·le pel mig i els caps de setmana, què no ha de ser estant sol davant del perill i amb dues quinzenes alternes (i eternes) per endavant en què has d’aconseguir el gran objectiu, la gran conjura familiar: prohibit avorrir-se.

És cert que si recorres a la socorredora xarxa, hi ha webs que t’orienten sobre què pots fer per gaudir d’activitats amb els nens a l’estiu sense deixar-te l’ànima i mitja paga. Però són els teus propis fills els que s’encarreguen de desorientar-te quan et diuen que fa massa calor per fer una excursió amb bici a una granja d’animalets i que s’està millor a casa jugant a videojocs. O el que és el mateix, malbaratant kilowatts/hora amb l’aire condicionat a tota pastilla. I quan farts també de consola els teus fills et diuen que per què no els deixes ara el mòbil per descarregar-se la darrera versió del Clash Royal, ets tu qui té ganes d’agafar la bici i anar-te’n a la granja d’animalets. I sol.

 Amb fermesa responsable els dius aleshores que no els deixes el mòbil i és aquí quan et poses a l’altura del seu infantil sentit de la propietat adduint que el mòbil és teu i només teu. Però ja has perdut la batalla. Abans que puguis fer cap altra reflexió brillant, el teu fill ja t’ho està recordant: «Papa, ¿no dius sempre que s’ha de compartir tot?».

I aleshores és quan, desesperat, t’agafes a la taula de salvació argumental: «¿No entens que no pots estar tot el sant dia enganxat a les maquinetes?». I tot seguit és el teu fill qui et llança el tomahawk definitiu per aniquilar-te: «¿I tu? ¿Per què no em deixes el mòbil si estàs tot el dia enganxat al WhatsApp». Tocat i enfonsat, com el vaixell del Chanquete.

Però abans de morir com el Chanquete cremo el meu últim cartutx carregat de maduresa: «¿I per què no em deixes tu a mi la maquineta, eh?». Davant de la meva pregunta, que es transforma en retòrica i, per què no dir-ho, en estúpida, el nen es limita a apartar un moment la hipnòtica mirada de la pantalla i sense dir res em mira, em pica l’ullet amb complicitat condescendent i saboreja la seva victòria amb un lleu somriure. Després continua jugant com si res. Jo també somric. Tocat, enfonsat i resignat.

Mentre acabo aquest article i el meu fill continua donant-t’ho tot en el seu particular 'Verano azul' cibernètic, aprofito la meva derrota per fer una becaineta compartint amb ell frigories. Tot i que segurament qualsevol estiu passat no va ser ni millor ni pitjor, ni tan sols més o menys ful que el dels nostres fills, el blau de la nostra pantalla passada no va ser qualsevol estiu. ¿O sí?