He tingut un somni. Un somni en què un home cridava que no tots els homes i les dones eren iguals. Que els fills dels vermells turons de Geòrgia o dels deserts de Síria o de les ciutats de Mèxic no poden seure junts a la taula de la germandat. Un home que troba inspiració encoratjat per la injustícia, que no l’esgarrifa l’opressió…
He tingut un somni. Un home que mira a la cara Martin Luther King i se’n riu del seu discurs, dels seus anhels i de la seva herència. Un home que també vol que una paraula repiqui a la cúspide de les muntanyes prodigioses de Nou Hampshire o a les Alleghenies de Pennsilvània o a les Rocalloses de Colorado. Però no és la llibertat l’anhel que aquest home desitja per al seu país, no és el que persegueix per als seus fills ni per a la resta del món. És tan sols el seu nom, la seva vanitat i el seu extraviament el que pretén que ressoni als cims del planeta.
He tingut un somni. Un home que no encapçala una històrica manifestació de 200.000 persones a favor dels drets civils i que tampoc parla davant del monument a Abraham Lincoln a Washington. No, aquest home no tracta de fer amb les seves paraules un món millor. Ell, simplement, tuiteja el primer que li passa pel cap.
He tingut un somni. I ni tan sols era un malson. Era tan sols la decebedora, tramposa i desconcertant realitat.