La casa on, fa 100 anys, va néixer Juan Rulfo és ara un convent de clausura. Les últimes notícies que en tinc són aquestes, tot i que sembla que, a Apulco, el seu poble natal, cada dia hi ha menys habitants i menys Monjes Adoradores Perpetuos del Santísimo Sacramento. Pot ser fins i tot que els monjos que vivien en silenci ja no hi siguin i pot ser, doncs, que el silenci sigui encara més contundent i més pastós, com ho són el silenci i la presència dels morts a 'Pedro Páramo', la novel·la que Rulfo va escriure perquè trobava que a la seva biblioteca no hi havia un llibre com el que ell podia escriure. I, després, el silenci. 

Hi ha moltes teories sobre el fet que Rulfo deixés de publicar. Hi ha qui diu que es va espantar davant la poderosa influència d’aquell llibre majestuós, que ara és a la biblioteca de qualsevol que vulgui saber què vol dir escriure i què vol dir construir un món, un univers complet que no solament ens introdueix en un espai i un temps eterns –fixats per la ficció– sinó que funciona com a generador de noves escriptures. Com li va ocórrer, posem per cas, a García Márquez, com li passa a tothom que es pensi que sap escriure abans de llegir Rulfo. 

Hi ha qui diu que va preferir el silenci, com la silenciosa (i bigarrada) processó d’espectres que caminen i cavalquen per Comala. «La literatura no pot actuar, ni modificar res», va dir Rulfo. Excepte si has llegit 'Pedro Páramo', per exemple.