¿És possible una renda garantida de ciutadania com la que ha parit el Parlament en un país amb un salari mínim de 740 euros per quaranta hores de feina setmanals sense malmetre l’incentiu econòmic que quasi tothom necessita per treballar? ¿És raonable anunciar al món que a Catalunya n’hi ha prou acreditant dos anys de residència per accedir de per vida a aquesta prestació sense provocar un efecte crida entre els immigrants? ¿Té alguna lògica posar en marxa una mesura que a moltes comarques de Catalunya on els salaris (i també la qualitat de vida) no tenen res a veure amb les àrees urbanes generarà dubtes veritables entre si convé treballar o esperar l’ingrés mensual de la prestació? ¿És positiu que la renda garantida de ciutadania neixi com un dret subjectiu i individual que convida a la picaresca alterant els lligams familiars per poder incrementar la xifra que es percebrà? ¿És lògic que un país rosegat pel deute i que sua encara per atendre els seus compromisos econòmics corri a adoptar noves obligacions de despesa? 

Que la renda garantida de ciutadania s’aprovi per unanimitat podria significar que totes aquestes preguntes no tenen sentit o que es responen totes sense excepció a favor dels beneficis d’aquesta iniciativa legislativa. Però podria significar també que ens trobem davant d’un exercici polític voluntarista i exhibicionista, on el que importa no és l’aplicació exhaustiva i tangible del que s’aprova, sinó la possibilitat de passejar-se per ràdios i televisions a regalar les orelles de la gent amb discursos agradables d’escoltar però amb un recorregut pràctic més que qüestionable.

Des de Catalunya s’ha qüestionat obertament i de manera recurrent el PER de les comunitats espanyoles afavorides per aquesta mesura, principalment Andalusia. Ara es crea un PER nostrat, una mica més sofisticat, en la mesura que no cal que cap empresari signi el nombre mínim de peonades que acrediten el dret al cobrament. Val a dir que a diferència del que passa amb el PER, els recursos per pagar aquesta nova prestació no vindran de l’Estat.

Només un monstre pot qüestionar els objectius que persegueix aquesta renda de ciutadania. Evitar el risc d’exclusió social de la gent que temporalment cau en el desemparament, o donar un mínim de confort als que malauradament no tenen cap esperança és una obligació dels poders públics i també responsabilitat individual de tots i cadascun dels que hem tingut, de moment, més fortuna. Però igual que l’infern és ple de bones intencions els diaris oficials són farcits de textos legals que, independentment de quanta noblesa hagi inspirat el seu redactat, acaben provocant efectes gairebé contraris als que perseguien. Aquesta és una llei que posarà un ungüent necessari sobre les bosses de pobresa però que, en paral·lel, amenaçarà la cultura del treball, ja que cronificarà i eixamplarà la bossa del conformisme. La unanimitat no fa bona la llei, només la fa unànime. Catalunya ja no aspira a fer pans, aspira a repartir engrunes.