La Itàlia política continua enfilada als seus particular cavallets. Fa pocs mesos el Moviment 5 Estrelles (M5S) del còmic Beppe Grillo semblava que disputaria el primer lloc al Partit Democràtic (PD) de Matteo Renzi en unes hipotètiques eleccions generals, mentre que Força Itàlia, el grup de Silvio Berlusconi, no aconseguiria ressuscitar ni repetir el matrimoni de conveniència amb la xenòfoba Lliga Nord de Matteo Salvini. La rotunda elecció de Renzi a les primàries del seu partit a principis del mes d’abril augurava la preeminència del PD, mentre que el pèssim balanç de l’actuació de diversos alcaldes del M5S, com el cas de Roma, tornava aquest moviment a un lloc pròxim a la casella de sortida. Però això passava fa dos mesos. Seguint la tradició suïcida de l’esquerra italiana, el PD viu una lluita fratricida dins el propi partit i entre aquest i altres formacions pròximes o afins. L’escull es diu Renzi i el seu excessiu personalisme, que no admeten ni discussió ni pactes. Però al mateix temps, si l’esquerra continua ocupant un espai polític important és gràcies a ell. Per la seva banda, la dreta s’està recomponent. Salvini ha superat la barrera regional i ja no reivindica la Padània, i Berlusconi contiua estant viu políticament. Tots dos han sigut capaços de superar les seves diferències per tornar-se a aliar. Renzi hauria de ser la solució per aconseguir l’estabilitat política i fer sortir Itàlia de l’atonia econòmica, però per ara el líder del PD és el problema.