Fa 30 anys, tot va esclatar. Per a alguns, va arribar la mort. Per a altres, les ferides, les cures, les cicatrius. Per a molts, les absències. Aquella esquerda per on es cola el mercuri. Fred, invasiu, esmunyedís… tòxic. L’atemptat d’Hipercor va trencar vides i algun mirall. El d’aquells que es refugiaven en silencis còmplices quan la banda terrorista matava. També aquí, a Catalunya. No hi ha causa que suporti el terror en una democràcia. No hi ha paraules que la justifiquin. No hi ha herois a les seves files. Tampoc hi ha líders de pau si no hi ha penediment ni es demana perdó per tot el mal provocat: pels morts, pels ferits, també per tots els condemnats a plorar en silenci.   

El cap de setmana, l’Ajuntament de Barcelona va rendir un homenatge a les víctimes. A diferència del que va passar durant massa temps, durant dècades, els polítics van saber que era el moment de callar. Que el dolor és un lloc obscè per esgarrapar vots o sumar voluntats. No hi va haver discursos oficials, només les notes d’un piano, el moviment d’uns ballarins i les paraules d’uns actors. I hi va haver alguna cosa més, unes cadires buides. Sobre elles, alguns familiars van deixar objectes dels assassinats: unes ulleres, una pilota, un llibre. També uns peücs. Aquestes cadires buides són el verdader i únic homenatge que pot rendir-se a les víctimes. Un reconeixement a la seva absència. Un lloc on plorar els 30 anys sense ells.