El títol m'ha torturat. Vam assistir a una 'coronació' de Pedro Sánchez. No només ha tornat amb un bany de multituds al lideratge perdut, sinó que l'última enquesta (la de My Word) dona al PSOE una sensible pujada i Pedro Sánchez és el president preferit pels espanyols (31%), per davant fins i tot d'Albert Rivera (28,5%), que solia ser el més valorat.
El PSOE ha salvat el seu pitjor moment des del 1977 gràcies al fet que la victòria de Sánchez ha sigut àmplia, que la gestora no es va sobrepassar més del que s'esperava i que Felipe González --que va fer una crida a rebel·lar-se contra les terceres eleccions-- ha reconegut estar en minoria i que li toca a Sánchez fixar la línia. I els barons no escupen al cel. La candidata no va funcionar i Fernandez Vara -l'únic que després de les eleccions del juny no va voler carregar només a Sánchez el mort de l'abstenció- presidirà el Consell Territorial. Sánchez farà una executiva afí, basada en Pepe Ábalos -que s'ha revelat un molt sòlid parlamentari- i Adriana Lastra. Amb espai per a Patxi López i amb dos o tres catalans (de diferent signe) perquè Miquel Iceta va captar millor que Felipe --no deixa de ser curiós-- el sentiment de la militància del PSOE.
NO HI HAURÀ MOCIÓ DE CENSURA TRIOMFANT
Però no és la coronació que vol el líder socialista. El seu objectiu és la Moncloa. Per això, tot i que no s'assembla a Mao Zedong, el títol de l'article és La llarga marxa. Des que el 2013 feia fúting per a les primàries a candidat, a guanyar (contra Madina i amb el suport de Susana Díaz) les primàries per a secretari general, a impedir (la premsa deia que no podria) el sorpasso de Podem el desembre del 2015 i juny del 2016, a dimitir a la tardor del 2016 i a la seva tornada com a guanyador aquesta primavera, Sánchez ha demostrat ser un polític dur, inassequible al desànim, que sap adaptar-se i que creu que Madrid no és Berlín. Aquí mana el PP o el PSOE i les tropes respectives no entendrien res més. Per això l'antipatia -mútua i excessiva- amb Rajoy.
Després del dens discurs d'Ábalos en la moció i la rèplica d'Iglesias (més cautelosa que altres vegades), és clar que anem directes a les eleccions del 2019. No hi haurà moció de censura triomfant perquè Iglesias (com el 2016) veta Ciutadans. Acceptaria el PNB o el PDECat, però no Rivera. Els números diuen, doncs, que prefereix que segueixi Rajoy i vol tenir més vots que el PSOE el 2019. Tota la resta és xerrameca.
CATALUNYA: FER CAS A ICETA
A Sánchez li queda una llarga marxa de final incert. Rajoy podrà governar perquè ha sabut armar una coalició de circumstàncies. Respecte a Catalunya, Sánchez dirà que Espanya és una nació de nacions i farà cas a Iceta: sí a una negociació flexible a la recerca d'un pacte, no al referèndum unilateral. En això, tant Rajoy com Sánchez (i Junqueras) tenen una equació endimoniada.
Però Rajoy suarà. Iglesias i Rivera es veten, però hi haurà coincidències puntuals contra el PP. Lògic. Però compte amb les coses de menjar. Segons Gesop (que no és la FAES), avui el 47% dels aturats tenen esperança de trobar feina. Fa cinc anys eren només el 23%. La meitat.