Aquesta setmana hem tornat a tenir un exemple del dolç encant (electoral) que la maduresa (avançada) té els últims temps per als joves votants. Sobretot, si el lideratge polític de referència respira un aire contestatari i outsider. Va passar amb Bernie Sanders (75 anys) en la carrera per la nominació demòcrata per a la campanya presidencial nord-americana. Va passar amb Manuela Carmena (73), quan fa dos anys va ser elegida alcaldessa de Madrid. I ara s’ha repetit al Regne Unit amb un laborista Jeremy Corbyn (68) a qui han impulsat molt els joves.

Inspiren una generació mil·lennista, de la qual formen part individus altament dependents d’una tecnologia en què confien per al seu èxit present i futur. Són així i ho demostren amb el seu domini de les xarxes socials, però a la vegada creuen en el poder de l’acció directa per combatre aspectes com el canvi climàtic o la injustícia social. I amb les seves habilitats en el primer front (internet) ajuden a impulsar els líders polítics que es presenten com una amenaça per al sistema o l’establert a nivell local, nacional o internacional. Per aquest motiu aspirants com Corbyn son atractius per a aquest públic, que els reconeix la dedicació d’una vida a la defensa d’uns valors i unes banderes que sovint els han discutit fins i tot els seus. El líder laborista va votar més de 500 vegades a Westminster contra les directrius del seu partit, quan manaven els Tony Blair, Gordon Brown i altres defensors de la tercera via. 

La seva llarga trajectòria l’ha portat a defensar banderes contracorrent, com el no a la guerra de l’Iraq i a les armes nuclears, o el sí a la nacionalització dels ferrocarrils. Coses concretes. I això, per tant, amb credibilitat, ha sigut atractiu per a uns joves desenganyats amb el màrqueting. 

Experiència. Fortes conviccions (no pendulars). Claredat. Esperit rebel. És el cas de Sanders contra Clinton. El de Carmena contradient el mateix Iglesias. I el de Corbyn davant els que l’han pretès sepultar des que va assumir el timó al Labour.