«Tinc ganes de tornar, però ¿on?» És la pregunta que es feia Trinidad, espanyola casada amb un marroquí que havia conegut durant la guerra civil i que vivia des d’aleshores a Rabat, on havia tingut tots els fills. És un dels abundants testimonis que recull el capítol del programa Al-Qibla titulat En la otra orilla. En aquest episodi Juan Goytisolo resseguia les restes de la presència colonial a l’altra banda del mar. Els documentals, gravats entre el 1986 i el 1990 i que actualment es poden veure on line, són encara d’una gran vigència.
En llengua amaziga tornar a casa és l’eufemisme més emprat per fer referència a la mort. El que no sabem és on torna qui, com l’escriptor nascut a Barcelona, és «exiliat d’aquí i d’allà», «castellà a Catalunya, afrancesat a Espanya, espanyol a França, llatí a l’Amèrica del Nord, nesranià al Marroc i moro a tot arreu». Tant és, el que importa és recordar la incomoditat que li provocaven totes aquestes etiquetes, les identitats establertes, que són un vestit que no queda mai bé a ningú, menys encara a qui volia conservar una visió crítica de les coses.
SUMAR, SUMAR I SUMAR
Vaig conèixer Goytisolo l’any 2004, me’l va presentar Andreu Claret en el marc d’un congrés sobre moviments humans. Venia d’Holanda, on havia coincidit amb un altre escriptor impossible d’encabir en un sol passaport, Abdelkader Benali. Goytisolo li havia donat un consell que em va donar també a mi: sumar, sumar i sumar. O sigui, que no renunciéssim mai a cap de les tradicions culturals de les quals bevíem, que aprofitéssim el millor de cadascuna.
Se li ha d’agrair a Juan Goyti-solo que aquella tasca seva d’acostar el món arabomusulmà a l’ull espanyol no passés en cap moment per negar el conflicte, opció tan orientalitzadora com ho és el rebuig frontal. Per això, entre altres coses, el van declarar «persona no grata» a la localitat d’El Ejido. I entre els marroquins, ja fossin lectors o no, és conegut per ser qui va aconseguir que es declarés la plaça Jamaa el-Fna de Marràqueix patrimoni immaterial de la humanitat.