Hem d’acceptar que la plaça de les Glòries de Barcelona no és una plaça precisament gloriosa. Llegeixo en aquest diari que al començament del segle XX –fa una mica més de cent anys– les Glòries no existien com a plaça. Era simplement un descampat, una zona d’extraradi. Les vies del tren quedaven al descobert, i no era gens segur transitar-hi. Hi havia passos a nivell perillosos i una total absència de transport públic. Sí que hi havia prostitutes i persones de «dubtosa reputació», com deien les cròniques. Però aturo aquesta evocació per reflexionar una mica sobre la paraula 'plaça'.

Hi ha places esplèndides, construïdes amb rigor arquitectònic, com la Place des Vosgues o la Place Vendôme, a París. Hi ha places quadrades, rectangulars, rodones. Però la paraula 'plaça' s’ha aplicat també a uns espais més irregulars, com són sovint les places dels mercats.

La plaça definida per una arquitectura ha deixat pas al 'lloc' on es concentra una activitat comercial. Aquesta és la referència que m’he trobat quan he entrat en petits pobles rurals. «Agafi el carrer de la dreta i de seguida trobarà la plaça». La plaça com a centre vital, mentre que a Barcelona moltes places són més punts d’homenatge que d’informació: places de Sant Jaume, de Sant Josep Oriol, de la Universitat, de Rius i Taulet...

La històrica 'plaça forta' dels combats medievals, i la plaça d’alta categoria laboral, a la qual molta gent aspira, són mostres de la fortificació de la voluntat. Potser una de les coses més tristes d’aquest món és sentir-se desplaçat. Tant és que sigui per culpa nostra o per culpa dels altres.

En qualsevol cas, hi ha un moment molt important en la vida de cada u. És aquell moment en què, serenament, podem dir-nos: «Aquest és el meu lloc. No l’abandonaré, ni per fatiga ni per ambició”.

Una petita plaça on la font dels dies sempre raja aigua fresca.