El 1916, a la revista 'Century', Max Beerbohm va publicar un relat titulat Enoch Soames. En ell, Soames és un escriptor del Londres del 1897 obsessionat per saber si passarà a la posteritat. «¡D’aquí cent anys!», crida. «¡Si jo pogués tornar a la vida llavors!». Mentre hi dóna voltes, un ésser fàustic li ofereix saltar cent anys al futur. Però no a l’estil H. G. Wells, amb un tricicle 'steampunk', sinó de manera sobrenatural. Projectar-lo, «¡puf!» i llestos. Enoch accepta i, una vegada el 1997, corre al Museu Britànic i busca la S en un catàleg. ¡Sí, hi és! Enoch Soames, llegeix, va ser... un personatge imaginari d’un conte escrit per Max Beerbohm el 1916.
Un segle després, el viatge del temps és un 'mem' tan estès que fins i tot Homer Simpson l’emula mentre desmunta una torradora. Abans de Wells i La màquina del temps, però, no existia ni el concepte. Sí, al 'Mahabharata' Kakudmi puja al cel i al tornar han passat èpoques, i Rip van Winkle salta al futur dormint i 'Un ianqui a la cort del rei Artús' fa tot el contrari d’un cop al cap, però... ¿què és això comparat amb 'Retorn al futur', 'Doctor Who', 'El Ministerio del Tiempo' i 'The Arrival'? ¿Què és tot això comparat amb el lleixiu del futur?
Això és, no cal dir-ho, Wells, Asimov, Finney, Bester, Lem, Borges, Amis, Adams, Le Guin, Gibson, Willis, Chiang, Murakami i Stoppard, entre d’altres. Això és una aproximació literària, i científica, a un assumpte que està a punt de saltar pels aires ara que els rellotges són telèfons i els telèfons ho fan tot. Convé meditar-ho, i ningú ho fa amb el rigor, l’estil, l’amenitat i la combinació de profunditat científica i referents populars amb què acaba de fer-ho el tecnòleg James Gleick, autor de 'Caos', 'La informació' i les biografies de Newton i Feynman finalistes del Pulitzer. El seu nou llibre a Crítica, 'Viajar en el tiempo', és un gran assaig divulgatiu i el manual perfecte per al cronoturista. A mi m’ha permès escriure aquestes paraules i viatjar al pròxim Sant Jordi: em veig regalant-lo fins a contrarestar, en la mesura que pugui, alguns supervendes amb aires d’Enoch Soames.