EDITORIAL

Apostes, trampes i addicció

Sense regulació efectiva, el joc 'on line' és procliu a crear hàbits individualment nocius i socialment preocupants

apuestas

L’afició pel joc no és cap novetat en el nostre entorn, des de la tradicional loteria o el cupó fins a les cartes, les apostes hípiques, la quiniela o la ruleta del casino. En casos extrems, no obstant, l’afició es converteix en malaltia, la ludopatia, un trastorn que ja va ser definit com a tal per l’OMS el 1992. Aquest és un factor, potser el primer, que s’ha de tenir en compte a l’hora d’analitzar aquest fenomen social. Les persones que viuen en aquesta espiral de trastorn del coneixement i pèrdua de control s’han de tractar sota perspectiva mèdica.

El joc a què estàvem habituats, no obstant, ha canviat de registre amb el boom de les apostes on line, un compendi d’atracció pel diner fàcil, trames sospitoses i facilitat extrema d’addicció. Es converteix en un perill sobretot per a molts joves que no preveuen l’activitat lúdica, en principi, com a amenaçant, cosa que, per desgràcia, està confirmada per l’experiència. L’anomenat sector recreatiu digital –apostes a través de la xarxa– viu un moment àlgid, amb una publicitat agressiva i amb la promesa de guanys còmodes, cosa que, sumada a la possibilitat de concretar les apostes sense límit horari, amb immediatesa i anonimat, es converteix en una bomba de rellotgeria que augmenta considerablement el nivell de ludopatia.

En el sector, les apostes en l’esport (des del futbol fins al tennis, passant per qualsevol altre i en qualsevol categoria, col·lectiu o individual, i amb una multitud de paràmetres per apostar) s’emporten la porció més grossa del pastís, pràcticament la meitat del total, que inclou el pòquer, casinos virtuals o màquines d’atzar. Els experts adverteixen que aquest joc genera un nivell de persistència més elevat que els tradicionals, amb quantitats més elevades que en el terreny presencial i amb una considerable capacitat de generar addicció. La pràctica es dona fins i tot en menors (que esquiven la prohibició de jugar) i en franges molt joves de la població.

El cas de l’Eldenc i les manipulacions habituals en categories inferiors revelen el costat fosc de l’esport, dominat per màfies. Les trampes s’han de combatre legalment a nivell global, però encara és més urgent posar en primer pla la pròpia essència d’una activitat que, sense una regulació efectiva, és procliu a generar hàbits individualment nocius i socialment preocupants.