Mariano Rajoy té dit que governar és molt difícil. Tant ho repeteix que sovint sembla que s’ho digui a si mateix, com si s’hagués imaginat que els problemes se li arreglarien sols tan bon punt agafés el timó. Al cap i a la fi, amb aquesta estratègia va arribar on ha arribat i va sobreviure al mateix José María Aznar. A Rajoy li passen aquestes coses sense haver de fer res: li va millorar l’economia durant l’any que va estar en funcions i la setmana passada, mentre era a l’estranger, el seu Govern va impulsar els Pressupostos i va veure com es reduïa el nombre d’independentistes segons l’enquesta del CEO.
En la lògica de Rajoy suposa un gran moviment, un moviment estratègic, que anunciés a Barcelona una pluja de milions per a infraestructures, perquè al seu pla de llei i paciència per a Catalunya hi suma els diners ara que els té, o que espera tenir-los.
En la lògica de Rajoy sorprèn que, quan per fi es mou, el critiquin a Catalunya i fora, com si ningú s’acontentés amb res. Per alguna cosa insisteix que governar és molt difícil.
Promesa milionària
En vista que l’anomenada operació diàleg no aconseguia l’efecte que pretenia, el Govern va pensar que el missatge més directe per als catalans seria la promesa milionària, però ningú ja no es fia del que prometen els governs. I menys si té a veure amb el pressupost per a una comunitat que va assegurar, ni més ni menys que al seu Estatut, una quota fixa d’inversions que encara espera. Els diners no resolen problemes de reconeixement, com no ho fa el recurs al Codi Penal. Els diners, en general, són una manera arriscada de resoldre greuges, perquè tendeixen a generar-ne d’altres. Només calia mirar al seu voltant: «¿S’ha d’armar un sidral perquè Rajoy ens doni el que ens toca?», es va preguntar la vicepresidenta valenciana Mónica Oltra mentre Cristina Cifuentes confiava que Rajoy atengués les «molt modestes demandes» de Madrid i Vara reclamava «alguna cosa semblant» per a Extremadura. Senyals d’alarma.
Quan, en plena cimera de Malta, els periodistes van plantejar a Rajoy la sensació de greuge dels altres, al president se li va haver de repetir la pregunta. ¿Greuge de qui? L’Executiu va menysprear el debat territorial quan tenia majoria absoluta i ofereix un paquet d’inversions tardanes ara que, més que governar, es dedica a la supervivència. Tindrà Pressupostos, però el ritme de la legislatura és lent i imprevisible i prova d’evitar que li deroguin les seves lleis més contestades. En aquesta precarietat sembla improbable que afronti les grans reformes que sempre s’ajornen: l’encaix de Catalunya, la reforma de la Constitució, el finançament de les autonomies i la competència fiscal que es fan entre elles, això que van acordar revisar en la cimera de presidents. Sense un debat serè sobre aquests quatre eixos que no llanci uns territoris contra els altres –que és el risc latent de qualsevol moviment–, la resta és un pedaç perquè després ningú digui que el Govern no ho ha intentat. I, una vegada fet l’anunci, sempre es pot esperar i agafar-se a l’opció que els problemes s’arreglin sols.