Alguna vegada s’ha parlat als diaris de mi, dels meus llibres, dels meus articles. No sempre he tingut l’atenció d’agrair-ho, més ocupat per la feina quotidiana que per la cortesia. Ho sento. Avui, però, encara que sigui amb un retard escandalós, remenant la paperassa que tinc damunt la taula he trobat un article de Jordi Puntí publicat a EL PERIÓDICO amb el títol 'L’Espinàs, tot xino-xano'.

No tinc cap contacte personal amb Puntí, però diu de mi unes coses que m’agradaria que fossin certes. «Els qui el llegim des de fa tants anys sabem que és poc amic de l’enfarfec i l’exhibició sentimental i parlar de seu ofici et fa ser més conscient del que escrius; tot d’una et posa alerta sobre l’abús dels llocs comuns, les frases rebuscades i els girs innecessaris. L’Espinàs fa 41 anys que publica un article diari i això vol dir al voltant de 15.000 columnes».

Puntí explica que en el programa de ràdio d’Albert Om a Rac-1 vaig entusiasmar-me repassant algunes cançons franceses, com la que comença dient: «Et je me’n vais, clopin, clopan», que podríem traduir dient «Doncs jo me’n vaig, tot xino-xano». El Temps té molta pressa, i no podem dir-li que avanci més a poc a poc, i menys encara que s’aturi. De fet, ningú l’ha vist mai, el temps. Però els poetes i els pensadors n’han parlat com si el temps fos tangible, visible, com si tingués alguna mena de consistència. No hi ha res tan diferent, potser, com el temps i l’espai. Encara que sovint se’ls aparelli, se’ls tracti com dos fets agermanables. Quan l’espai és dominable i el temps, no.

Un cèlebre vers de Virgili ho diu ben clar: «El temps fuig irreparablement». El temps té pressa i l’espai ens acompanya pacientment. I potser hauria de dir a l’amable Puntí que haver publicat tants articles i tants llibres no és mèrit meu. Senzillament, el temps s’ha despistat. Passen moltes coses cada dia, en aquest món, i és natural no pensar en un escriptor tan insignificant que ni tan sols té ordinador.