La meva amiga Carolina era a l'aeroport de Buenos Aires a punt d'agafar un avió per tornar a Barcelona. Acabava d'enterrar la seva mare. Portava una maleta molt gran. Al pesar-la, la noia del taulell de facturació li diu:

–La seva maleta pesa 26 quilos i el màxim són 23.

I la Carolina respon:

–Molt bé, pagaré l'excés d'equipatge.

La noia la mira atònita i hi insisteix:

–Però ¿per què no obre la maleta, treu algunes coses i les porta al damunt a la cabina? És absurd pagar sobrepès.

–Pagaré l'excés d'equipatge  –repeteix la Carolina.

I afegeix:

–Tot és roba de la meva mare i ara no la penso obrir. L'obriré quan arribi a casa. ¿On he de pagar?

Dues silencioses llagrimotes li roden per les galtes.

La noia de la companyia aèria se la queda mirant un instant i respon:

–A cap lloc. Passa.

I sense dir paraula, enganxa l'etiqueta d'excés d'equipatge a la maleta.

Fa uns dies, jo tornava a casa després de fer uns encàrrecs pel barri quan, poc abans d'arribar, vaig veure un gos desplomat sobre un costat a la vorera i la seva propietària a la gatzoneta acariciant-lo i xiuxiuejant-li paraules.

Els vianants passaven pel seu costat i s'aturaven a preguntar-li què passava i si necessitava res. La dona, una noia més jove que jo, els responia una mica irritada: «No passa res, per favor, aparteu-vos, necessita espai, aire». Per no molestar, em vaig posar just al darrere d'ella, i quan va haver passat la gent li vaig preguntar: «¿Què ha passat? ¿L'han atropellat? ¿Té alguna ferida?». La noia es va girar sense aixecar-se i sense deixar d'acariciar el seu gos, i em va dir:

«No, no, no ha passat res. Però és gran i a vegades es cansa i ja no pot més. Llavors s'ajeu una estona i després s'aixeca i tornem cap a casa».

El gos estava immòbil sobre la vorera, era de la meva raça favorita (en gossos i en humans), del carrer. Semblava molt gran i molt cansat. Tenia el pelatge gastat i els ulls opacs i respirava amb dificultat. Vaig murmurar: «És molt gran, pobre». I la dona va replicar: «Sí, té 14 anys, no sé durant quant de temps més podrà sortir de casa». En aquell moment, estúpidament (em van educar per no perdre la compostura), se'm van omplir els ulls de llàgrimes i a la propietària del gos també. Totes dues, per pudor, vam desviar la mirada. No em vaig atrevir a tocar el gos, li vaig fer uns copets a l'esquena a ella, li vaig desitjar que tot anés bé i vaig seguir el meu camí.

En una de les escenes finals d'Un tramvia anomenat Desig, quan un psiquiatre s'està emportant Blanche per internar-la al manicomi, ella el mira i li diu: «Gràcies, siguis qui siguis, sempre he confiat en l'amabilitat dels desconeguts». Jo també.