És diferent ser usuari d’un centre cívic que compartir-ne la gestió. No és el mateix ser client d’un servei que coproduir-lo. Avui en diferents parts del món es van experimentant formes noves de programar i organitzar les activitats d’espais institucionals des d’organitzacions, entitats o associacions que reclamen el seu dret a convertir-se en gestors públics sense abandonar la seva condició de ciutadans, d’activistes. Podríem considerar que d’aquesta manera l’àmbit públic no s’esgota en l’institucional. Si entenem com a acció pública la capacitat col·lectiva d’enfrontar-se a problemes comuns, això pot fer-se només des de les institucions, a mitges entre institucions i entitats ciutadanes o directament i de manera autònoma des de la mateixa ciutadania organitzada.
A Barcelona s’està experimentant des de fa anys amb aquestes formes de gestió cívica en què entitats o col·lectius de diversos tipos, organitzen activitats, cursos i espectacles de format divers, en espais de propietat municipal, combinant recursos i subvencions que reben de les institucions, amb recursos que ells mateixos són capaços d’aconseguir a través de les seves activitats. Però això també pot derivar en accions comunitàries que abordin problemàtiques específiques que succeeixen en un barri o en un enclavament urbà, tractant d’articular respostes de manera autònoma i col·lectiva, amb o sense les institucions. D’aquesta manera, a poc a poc, s’han anat construint comunitats que gestionen recursos públics (en el seu sentit més ampli i comú), generant les seves normes de funcionament democràtic.
El cas de l’Ateneu de 9 Barris s’ha convertit en tot un referent, per la capacitat de seguir sent durant tot aquest temps un centre del barri, articulant-se amb els plans comunitaris i les escoles de la zona, però al mateix temps aconseguint ser un equipament de ciutat amb la seva acreditada escola de circ i amb els seus constants espectacles de tota mena. Aquest any es compleixen els 40 anys de funcionament de l’Ateneu de 9 Barris, i seguint la seva estela, però amb peculiaritats i processos propis, han anat sorgint molts altres centres i ateneus. Per citar-ne només alguns: a Sant Andreu (Harmonia), al Poblenou (Flor de Maig), a Sarrià (10 anys de Casa Orlandai), al Gòtic (El Pou de la Figuera) o amb lògiques diferents però d’alguna manera pròximes, els casos de Sants (Can Batlló, Coópolis) o Poble-sec (La Base).
Des de l’ajuntament crec que el repte és seguir facilitant i ajudant a generar espais d’organització cívica autònoma, que reforcin el capital col·lectiu de la ciutat, encara que això comporti, d’alguna manera, pèrdua de control o de poder sobre aquests espais. Com més faci per si mateixa la gent, més forta serà la seva implicació amb els reptes comuns que la ciutat té plantejats i més resilient serà el seu funcionament i la seva capacitat de construcció de valor comú. Compartir poder, compartir responsabilitats, compartir protagonisme és la lògica que entenc que està darrere d’aquest conjunt d’experiències de fer i no només de fer servir.
Catedràtic de Ciència Política (UAB).