S’ha d’esperar. Màxima tensió, dins de la tensió màxima. Novament s’ha desperar que uns convoquin un referèndum perquè uns altres n’impedeixin la celebració. S’ha d’esperar que uns vulguin votar i uns altres retirin les urnes o tanquin els col·legis electorals, o no se sap què. S’ha d’esperar forcejaments i anéu a saber. S’ha d’esperar que aquí es gestualitzi amb indignació 'agernikada', invocant la consideració pietosa de la comunitat internacional, i s’ha d’esperar que els d’allà diguin com es gestiona la interrupció involuntària de la gestació nacional catalana. S’ha d’esperar i simular que vivim com si res.

S’ha d’esperar pacientment que els patriotes d’aquí i d’allà supleixin amb verbalisme i mite la impotència de l’acord. S’ha d’esperar judicis indesitjables i indesitjats.

Aquí l’enigmàtica i secreta llei de transitorietat, i allà l’enigmàtic no se sap què. Pel que sembla, en les dues esferes tenen clar el que han de fer amb nosaltres. El Govern de la Generalitat i el Govern d’Espanya faran el que més convingui o el que més els convingui. Cadascú amb els seus respectius vicaris. És qüestió d’esperar i viure com si res.

Aquí, quan el joc no ens és favorable es llancen les cartes i es demana que es torni a repetir la partida. Allà tenen els crupiers i no deixen anar la baralla. Ja se’ns dirà. El responsable de la hisenda catalana diu que els del Banc Sabadell són «'chungos'». Molt d’autos de xoc.

Esperem, com va esperar allà als anys 30 el periodista Gaziel: «En fi: l’ordre no cau del cel, com el mannà. Ni brota màgicament de les institucions, sinó que el creen els ciutadans, sobretot els més enaltits i influents, intervenint en la vida pública, sacrificant-se quan és necessari i assistint en tot moment als encàrrecs de defensar el que està implantat contra tota injusta temptativa de suplantació». Era una altra època i Gaziel vivia amb estupefacció noucentista la successió d’esdeveniments d’aquí i d’allà.

Ara mig Catalunya espera el que decideixi l’altra mitja o la mitja i quart el que decideixi la resta. Hem après a esperar. Tots. Amb entusiasme, il·lusió, paciència, indiferència, preocupació o angoixa, que de tot hi ha. Esperar.

ESTUPEFACTES EQUIDISTANTS

Els estupefactes són acusats d’equidistància aquí i allà. Els inservibles emocionalment davant els embats frontals, desqualificats per pusil·lànimes. ¿Es pot ser escèptic amb la desconnexió i al mateix temps detestar l’espanyolitat a ultrança? A una banda i a l’altra s’impel·leix a prendre partit: si no s’és 'indepe' s’és espanyolista, i viceversa. Ho agafa o ho deixa.

Dijous, batuda; demà, diada gran davant dels jutjats; dimarts… ja es veurà. S’ha de viure com si res. S’ha d’aprendre a esperar.