La lluita generacional sembla estar reemplaçant la lluita de classes. Encara que, compte, no m’entenguin malament, el conflicte de classes segueix estant entre nosaltres. Quan li van preguntar a George Soros –influent gestor de fons d’inversió– si pensava que la lluita de classes havia desaparegut, va respondre: «Encara existeix, i anem guanyant nosaltres».
Hi ha molts senyals que apunten que el conflicte redistributiu entre persones grans i joves és un tret definitori de les societats occidentals desenvolupades en aquest inici del segle XXI. Avui només vull posar l’atenció en un d’aquests senyals en el cas d’Espanya.
Segons un informe que acaba de publicar el Banc d’Espanya, al llarg d’aquesta crisi la renda mitjana de les llars encapçalades per un menor de 35 anys ha caigut un 28,4% respecte del nivell que tenia el 2008. I el valor de la seva riquesa neta (fonamentalment, el valor de la seva vivenda menys el deute) s’ha desplomat un 94%. Una caiguda dramàtica.
A l’extrem oposat de la franja d’edats, els més grans de 65 anys, presos en el seu conjunt, no han experimentat pràcticament els rigors de la crisi. Al contrari. La renda mitjana de les llars on el cap de família és una persona d’entre 65 i 74 anys era de 19.600 euros l’any 2008 i el 2014 havia pujat a 22.100 euros. Un augment d’un 12,7%. I les llars amb un cap de família més gran de 74 anys han augmentat la seva renda un 14,1% en el mateix període. La situació per al col·lectiu de grans no deu haver d’empitjorar des del 2014. Per un costat, els nous jubilats tenen una pensió cada vegada més alta. Per un altre, la millora dels preus immobiliaris els beneficia al tenir la gran majoria la vivenda en propietat i deshipotecada.
La població jove ha pagat en gran manera la recessió, però el problema ve d'abans
Entenguin-me, no es tracta de culpabilitzar els grans. Tampoc és que tots nedin en l’abundància. I encara menys quan molts d’ells estan utilitzant els seus ingressos per sostenir els seus fills i nets. L’únic que vull posar de manifest és a qui ha tocat pagar en gran manera la factura de la crisi: els joves. Encara que el problema ve de més enrere.
A principis del segle passat, el problema social més greu era la pobresa de les persones grans. Cent anys després és la pobresa dels joves. Les conseqüències d’aquesta pobresa dels joves són desastroses. Per un costat, no s’ha d’oblidar que és a les llars joves on estan els nens. Són ells els que més pateixen les conseqüències de la pobresa dels seus pares, tant en termes d’alimentació i salut com d’oportunitats a llarg termini. Per un altre costat, hi ha la pèrdua d’emancipació. Gairebé un terç dels joves de 19 a 33 anys encara viuen a casa dels seus pares. S’ha de retrocedir a principis del segle passat per trobar una situació similar. Les seves conseqüències seran duradores. Tant per a la cultura moral d’aquests joves no emancipats com pel dinamisme social i econòmic del país.
¿Quins factors han provocat aquesta pobresa de joves? Són, fonamentalment, tres.
El primer ha sigut la recessió econòmica. Recordin: com més llarga és una recessió, més alt és l’atur estructural dels joves. Les recessions espanyoles dels anys 80, els anys 90 i l’actual han sigut més llargues que les de la resta de països. No ens hauria de sorprendre llavors que l’atur de llarga durada sigui aquí més elevat. Un jove que tingui la mala sort d’arribar a l’edat laboral, o d’acabar una carrera, quan l’economia està en una llarga recessió té una alta probabilitat de caure en l’atur estructural.
El segon és la legislació laboral. Des de la recessió dels anys 80, l’anomenada flexibilització de les condicions de treball s’ha confabulat contra els joves. És un clar exemple de com les bones intencions poden abocar al fracàs més estrepitós.
El tercer és la política social. El nostre sistema de prestacions públiques (pensions, desocupació) i de serveis públics essencials (sanitat, educació) protegeix relativament bé les persones grans, però deixa al paire els joves. La política social durant la crisi ha accentuat aquesta asimetria: les retallades han penalitzat especialment l’educació i la sanitat.
Però ¿saben el que més em sorprèn? Que no veig els joves reaccionar contra aquesta situació. Sembla que estiguin resignats. Com si pensessin que la seva pobresa i falta d’oportunitats és una fatalitat del destí i no la conseqüència de males polítiques econòmiques, laborals i socials. Podríem atribuir-ho a un cas d’'indefensió' apresa, que diuen els psicòlegs.