Les festes de Nadal són dates de creu i ratlla o de tornem-hi que això no s’ha acabat, dues tàctiques igualment vàlides però que en tot cas impliquen inventari, el balanç d’un any més aviat tirant a lleig. Potser per la pèssima fama dels bixestos, les coses dolentes han vingut de dues en dues, com les factures de la llum. Primer va ser el brexit, aquell referèndum que va sortir com el tret errat d’una escopeta de fira, i després, cinc mesos després, la victòria de Donald Trump en les eleccions nord-americanes, un cognom, el del nou president, que designa la carta del triomf en els jocs de cartes. Una premonició funesta que gairebé ningú va intuir.
També el 2016 es va emportar de la mà dos referents en l’educació sentimental d’una generació, el britànic David Bowie, l’intèrpret que va cantar a la soledat còsmica de l’home, la del Major Tom trucant al control Terra, i el canadenc Leonard Cohen. Aquest últim més que cançons escrivia pregàries filosòfiques, de les que ajuden a trobar algun rastre de redempció entre les escombraries. Porto un penjoll amb una estrofa gravada d’Anthem, una de les seves lletres que m’agraden més: «There is a crack in everything, that’s how the light gets in», diu. Hi ha una esquerda en tot; així és com entra la llum. La tornada adquireix el seu ple sentit en aquests temps convulsos.
L’any també deixa les cicatrius de Niça i Berlín, dos atemptats atroços en la similitud del seu modus operandi –el camió cec que atropella la multitud– i les dates escollides per perpetrar-los, el 14 de juliol, festa nacional de França, i Nadal, el símbol desvirtuat d’Occident. Un mercat de vesc i figures de fang al costat d’un monument que recorda l’horror de la segona guerra mundial, la lliçó no apresa d’on porten els fonamentalismes. Haurem de continuar resistint davant els apòstols de l’odi, contra els que diuen que els de Berlín són els morts de Merkel. Haurem de continuar mantenint la llum de l’esperança en les fissures.