El cas Nadia ha remogut les aigües del periodisme. A la indecència d'uns pares s'hi va sumar un periodisme de rebaixes que va preferir furgar en la causa de les emocions que indagar en la causa dels fets. Entre l'una i l'altre, es va armar un deliri de vuit anys de vergonyoses mentides. Però l'error, per colossal que sigui, no taca tot el periodisme. Perquè enfront del periodisme que es fon davant dels focus i es prefereix protagonista abans que compromès amb la veritat, hi ha el periodisme de les fonts i el treball, del rigor i la paciència. Aquest no és tan efectista com el primer, però és molt més efectiu.

El cas Maristes ens ha ensenyat a mirar. A mirar les víctimes, els agressors i a nosaltres mateixos. Ja no podem ocultar-nos sota la ignorància. Ja sabem que els nens agredits potser no deixaran mai de sentir-se víctimes. Sabem del dolor, de la vergonya, de la por que perviu sota la seva pell. També sabem que els pederastes són els botxins, però que també són culpables els que els protegeixen, encara que sigui amb el silenci. I també sabem que la Generalitat només ha ac-

cedit a presentar-se com a acusació en el cas al veure-s'hi obligada per la pressió política i social. Tot això ho sabem perquè uns periodistes d'EL PERIÓDICO, ara reconeguts amb el premi Ramon Barnils, van voler arribar fins al final d'un cas que resultava incòmode per a massa gent. Aquest és el bon periodisme, el que serveix a la societat.