«El vostre temps s'ha acabat», va etzibar Pedro Sánchez a la gestora en el seu míting de reconquista. Però, probablement, ell també està esgotat i va entrar en temps de descompte amb l'entrevista de Jordi Évole. Fins llavors, el principal capital de Sánchez havia sigut el valor del seu no és no. Però el seu coratge va quedar en entredit quan va reconèixer, malgrat haver-les negat una vegada i una altra, les pressions mediàtiques. També es va animar a qualificar Catalunya de nació, condició que sempre havia escamotejat. Si les seves confessions a Évole van ser un acte de valentia, indiquen que quan va tenir el poder va ser covard. Si van obeir a qüestions tàctiques, ens condueixen a la mentida. Mal assumpte per a un llanero solitario. Però, si no és Sánchez, ¿qui? Susana Díaz vol, però està tacada per la traïció de la gestora, el seu lideratge és una combinació de populisme i nacionalisme andalús difícilment exportable i encarna una manera de fer política que ja és passat. Josep Borrell hauria pogut ser un brillant suport de luxe, però la investigació d'Abengoa i l'estafa que va patir a internet li han restat llustre. Eduardo Madina és més un símbol que una realitat. Patxi López pot sargir descosits, però el vestit de secretari general li queda gran. Potser algun d'ells aconseguirà consagrar-se en el càrrec, però no conduirà el PSOE a la rellevància. Els líders estan per venir, sempre que no els escombrin el pas els que es conformen amb la subsistència.