Des que Espanya es va incorporar a la UE, el 1987, hi ha una constant que als polítics espanyols els costa entendre, el pacte de silenci entre estats sobirans sobre qui posa més del que rep, i al revés, en el pressupost comunitari. Aquest joc de cavallers s’ha estès, més malament que bé, a la moneda compartida, l’euro. La combinació de tots dos sobreentesos, que afavoreix Espanya però no només Espanya, s’ha esquerdat a partir de la gran recessió iniciada el 2007 i que finalitza el 20??.

Reduir la dieta a un anèmic és una mala recepta. És el que assumeix la UE respecte a Espanya, incomplidora compulsiva en les seves obligacions de dèficit, tot i la pretensió governamental de comparar aquesta constant en els comptes públics amb la d’altres països de la UE  i en altres èpoques. ¿Espanya pot treure arguments com aquests davant Alemanya, Holanda, Finlàndia...? Si no hi ha multa no és cap mèrit espanyol, més aviat reflecteix la necessitat de no sumar un altre mal soci a la llista que encapçalen Hongria per l’est i la Gran Bretanya per l’oest. L’engany de Guindos obté pròrroga, però el problema és local: el sector públic espanyol gasta cada hora sis milions més del que ingressa. Per veure aquesta sagnia no fa falta anar a Brussel·les.